Un, dos, tres…accció!- Maria Montserrat Román Sastre

Un, dos, tres…accció!- Maria Montserrat Román Sastre

La veritat? No em veig capaç d’explicar una cosa com aquesta. Va ser tan... inesperada! En un principi no m’ho creia, però més endavant em vaig anar fent a la idea. “A la idea de què?” us preguntareu. Doncs a la idea de conviure amb el que em toca viure, ni més ni menys. La diferència és que abans no em tocava conviure amb el que ara em toca viure. Sí, encara faig tot més enredat del que és, però ja veureu que a mesura que us vagi contant tota la història ho entendreu tot perfectament. Podreu encaixar peces i idees, com si fos un puzle. Voleu saber-ho tot? D’acord, doncs no m’enfilo més per les rames i vaig al gra. Però abans també voldria dir una cosa, si em deixeu es clar. Intenteu ficar-vos a la meva pell i passar pel que he passat i estic passant jo. No és fàcil, però valdrà la pena. Quan una persona intenta sentir el que sent una altra et corre pel cos una sensació meravellosa de superació, esforç i ambició. I tot això ho he tingut en compte plenament a l’hora de veure el costat positiu de tot el que m’envolta, cosa que hauria de fer tothom per ser més feliç. Seguint amb la història cal dir que va ser molt curiosa. Jo sempre havia cregut en esperits i fantasmes, però mai pensava que em pogués ocórrer a mi una cosa pareguda. És curiós com un dia qualsevol et pot sorprendre amb coses com aquesta. Aquell matí va ser molt curiós per mi. O millor dit, va ser molt estrany. Aquest fet el vaig explicar a molts amics, amigues i familiars i ningú m’ho va saber explicar. Resultava un fet tan poc corrent que ningú s’havia donat compte, però jo si. Al dia següent del fet, l’objecte, espectre o esperit encara seguia allí. De fet, encara no sé el que és, però n’estic segura que aviat ho sabré perquè hem cridat uns investigadors a inspeccionar la nostra casa. Però la cosa més estranya fou que la meva mare va veure al lloc dels fets un esperit totalment diferent al que veia jo. Entre ella i jo vam intercanviar opinions, descripcions i demés informacions però no ens aconseguíem ficar d’acord. La única cosa que ens coincidia a ambdues era que l’esperit no marxava mentre el miràvem de cara, però quan marxàvem ja no hi era. Era curiós veure com l’esperit també feia la mateixa cara d’espantat que nosaltres. Potser per això m’he familiaritzat amb ell i quan li mano un somriure ell me’l torna. Per què serà que als pobres d’un any com aquest no els ocorre res paregut? Ara m’adono que ens trobem vivint durant un 1520 ple de misteris i intrigues. Sí que diuen que ara hi ha molts nous invents i molta gent que fa invencions, però dubto molt que un esperit ho sigui. Sincerament, semblava una persona amb carn i ossos. Podria ser la meva germana d’una altra dimensió... Qui sap? El cas es que a mi sempre m’han dit que sóc rossa amb ulls blaus i m’ho he cregut. A hores d’ara

l’únic que puc fer es creure el que em diuen els de confiança. Tot i que formo part d’una família benestant de l’època, tots tenim els nostres problemes i preocupacions. Doncs mireu, aquell esperit és com diuen que sóc jo i per aquesta raó penso que pot tractar-se de la meva germana. També podria dir que és la meva mare però no aparenta una edat molt elevada. I brilla un tant aquest esperit, tot i que només el veig quan tinc la finestra oberta o simplement quan hi entra llum a l’habitació. Sí, tot és un misteri. Però és un misteri que m’atreu i el vull descobrir. I sabeu per què? Jo mai em rendeixo i sempre vull arribar al fons de totes les coses. “Així és com s’ha de ser.” Això sempre ho deia una persona molt especial per mi a la qual van desterrar fa un temps. Molts m’han dit que l’han tornada a veure pel poble passejant tot i estar ferida. Hi penso molt però ara la meva prioritat és descobrir l’enigma. Però si us dic la veritat, la meva motivació principal per descobrir-lo és el fet que el primer dia que em van ocórrer els fets a una paret de la meva cambra, em vaig trobar al terra i davant de l’espectre una nota petita on ficava: “Recorda-ho sempre: tens que arribar al final. I avui mateix tens que començar. Un, dos, tres...acció!”

“Cent anys després va córrer per tot el poble aquest fet. Però tothom es va assabentar que tot el que la noia es pensava era fals. La persona especial mai l’havia oblidat i per això li va voler fer un regal gràcies a la riquesa que havia obtingut quan va ser desterrada. I el regal no va ser ni més ni menys que...un mirall! I vet aquí, intriga resolta!”.