Vals per a la Raquel- Laura Pasanau Miró

Vals per a la Raquel- Laura Pasanau Miró

Sempre he estat un persona tranquil·la, conseqüent, bona estudiant, poc parladora amb els qui no conec,... i si la gent tingués accés a l’altra part de mi? I si tingués la targeta VIP sense haver de pagar? I si no calgués agafar el martell i el casc per destruir el mur de quatre pedres enormes que em separen de la gent? Quin munt de “i si”...
Ho sento. Encara no m’he presentat. Em dic Raquel, tinc 16 anys i visc a Barcelona. La meva mare és d’un petit poble de la Terra Alta, gairebé inexistent i, el meu pare...ell és més de poble gran, on la gent surt al carrer dia si i dia també, ja sigui a prendre alguna cosa o a comprar qualsevol tonteria, on el consum és imprescindible en la seva vida. La meva mare treballa de psicòloga en la seva pròpia consulta, una autònoma decidida i emprenedora de mena. El meu pare té un restaurant al seu poble natal tot i que, amb això de la crisi, no acaba de rutllar del tot bé. També tinc una germana més gran que jo. Té 19 anys i en fa dos que estudia música a Alemanya, de fet, aquest sempre ha sigut el seu somni més proper, més real, més palpable. I l’àvia. La persona més activa de la família. Li encanten les flors i les plantes, cuinar i, encara que gairebé no ho reconeix, ocupar-se del meu gos. Viu al poble del meu pare encara que va néixer en un altre poble de per allà a prop. Quan va conèixer el meu avi, es van mudar a aquí. Van construir-hi la casa on hi passem els caps de setmana, les vacances i els festius. Sempre m’ha encantat anar al poble. Jugar amb el meu gos i anar al mas del meu avi.

M’agradaria dir més coses de mi, poder explicar-ho tot a la gent: com sóc, com actuo, què m’agrada i què no, com m’han de tractar per fer-me sentir còmoda i poder actuar com ho faria en una situació normal,... Potser encara sóc massa immadura i infantil per poder descobrir tot això, potser tot això es va descobrint a mesura que et vas fent gran o potser no és tant important. Sóc rara, o potser sóc normal, que més dóna, la gent ja no fa servir la paraula normal pel significat que se li va atorgar. La paraula normal s’ha oblidat, com si no hagués existit mai. Qui sap, potser era una paraula que trencava amb la regla de: tothom és únic i irrepetible. Hi ha algú normal en aquest món d’egos enormes, incerteses dubtoses i estafes injustes? No ho crec.

I aquí, mirant com el vent s’emporta els núvols i deixa entre veure un sol durador, etern, torno a la realitat, deixo els pensaments incontrolables per un altre dia i me n’adono que m’estàs observant. Tens els ulls oberts com taronges. Potser no m’hagués hagut d’obrir cap a tu d’aquesta manera, però com volies que ho sabés? Ni tan sols et conec...