Res ni ningú- Irina Crespo Pérez

Res ni ningú- Irina Crespo Pérez

És el mes d’abril. Mentre caminem amb presses pels carrers de Barcelona per arribar a hora al metro que em porta fins l’escola, miro el cel. Està tot negre i tot apunta a que aviat començarà a ploure. La típica pluja dels mesos de primavera.

Entrem per la línia dos i, després d’uns minuts d’espera, agafem el metro i ens hi asseiem, la meva mare i jo, a dos dels pocs seients que queden lliures. El metro avança. I mentre ho fa, em dedico a observar a les persones que hi ha pel meu voltant. Gent ben estranya i diferent. Gent vestida com si encara fes el fred que fa a l’ hivern i gent vestida com si ja estès de vacances a ple estiu. Gent dormint, gent escoltant música amb els seus Ipod, gent llegint els diaris i fen ganyotes cada cop que llegeixen una noticia que els sorprèn. Gent que riu. Gent que es besa. Gent que mira per la finestra i pensa, interiorment, que la seva vida no val res. Gent que mostra en el seu rostre la negror de la seva ànima. Gent vella. Nens. Homes i també dones. Gent que estima i gent que ha nascut per odiar el món. Gent que és feliç i gent que no sap que fer ja amb la seva vida després de tots els fracassos, desprès d’intentar-ho tot i no aconseguir res a canvi. Gent. De tots tipus i condicions. Però, entre tota aquesta gent desconeguda que m’acompanya en aquest trajecte que em porta a l’escola, de cop i volta, gairebé com un acte reflex, aixeco el cap, i amb ell, la mirada, i la veig. La veig a ella. Una nena d’ aproximadament la mateixa edat que jo, uns deu anys. Té els ulls molt verds i molt grossos, el nas perfilat perfectament i els llavis rosencs i molsuts... Però no és tot això el que més crida la meva atenció. No. El que fa bategar el meu cor són els seus cabells de color canella amb les seves dues trenes perfectes, que porten un llaç al final del mateix color que el vestit. Un color poma de la Blanca Neus. Roig passió. Roig sang. Està molt seriosa, amb els ulls fixes al terra. Gairebé no parpelleja. Gairebé no es mou.

Intento cridar la seva atenció, parlant-li més fort a la meva mare i explicant-li coses de l’escola que considero que a aquesta nena li poden interessar. Fent veure que sé molt més del que realment he aprés mai. Fingint. Fingint com totes aquestes persones que hi ha al meu voltant i han d’ aguantar el somriure amb unes pinces invisibles per semblar mínimament amables, mínimament feliços. Sempre m’he considerat un nen bastant normal. Mai m’ha agradat fingir, ni tampoc la gent que sí què ho fa. Però no va ser fins aquell moment en el que em vaig adonar que igual la meva estúpida seguretat de nen de deu anys al que mai li ha faltat cap dels regals que ha demanat pel seu aniversari o durant el Nadal, començava a fallar. En veure aquells ulls d’un verd apagat el meu món infantil de cotxets de joguina, playmobils i tot tipus de maquinetes per passar el temps que ens sobra i que els pares ens compren per que estiguéssim callats i no anéssim marejant durant tot el dia amunt i avall, amb la frase predilecta dels nens avorrits “MAMA! m’avorreixo, què puc fer? “,es va destrossar en petits trossets impossibles de tornar a ajuntar. En aquell moment me’n vaig adonar que el “MAMA m’avorreixo, no sé que fer” no servia per res. Que tot el que havia aprés a l’escolta ja no ho recordava i que tenir totes les joguines que volia no em salvaria de tal situació. Ja estava atrapat. Ja no podia sortir.

Cada matí, quan agafo el metro per anar cap a l’escola, ella està asseguda prop meu. Sempre amb les seves trenes i els seus llaços rojos a conjunt del vestit. Sempre igual, amb la mirada fixa en un punt incert. Quan arribo a l’escola, la meva ment s’oblida de les matemàtiques. La meva ment no funciona. Sento el ressò de la veu dels professors com si fossin molt lluny. A milers de quilòmetres. A la meva ment tan sols hi cap ella.

La meva ment, tan sols és d’ ella. Hi havia hagut altres nenes al meu cap. Nenes de la classe que m’agradaven. Nenes normals. Amors fugaços. Amors que han durat una setmana i desprès he oblidat. Però, mai, cap havia estat tan especial. Tan diferent... Cada dia que passa penso que li hauria de fer saber, abans que arribin les vacances d’estiu, la revolta de batiments d’ales de papallona que hi sento dins meu. Abans que deixi d’agafar el metro cada matí per anar a l’escola. Abans de que aquesta nena curiosa i diferent s’oblidi que un nen alt per la seva edat, amb els ulls marrons i la pell més aviat fosca s’asseia davant d’ ella i la perseguia amb la mirada fins que el metro s’allunyava, i el soroll ja no era audible.

Sense adonar-me’n, ha arribat el mes de juny, i amb ell, l’últim dia d’escola. I no sé perquè però estic trist. Per primer cop en la meva vida estic trist per començar l’estiu. Són les vuit i trenta-dos minuts. Estic assegut al metro, com cada matí, i ella torna a estar asseguda al meu davant. Amb les seves trenes perfectes i els llaços del mateix color que el vestit. Amb els ulls, aquesta vegada clavats al sostre.

Penso un moment. M’aixeco. Estic notant els ulls sorpresos de la meva mare apegats al meu clatell. M’apropo a ella. Em sembla que tots aquells que estaven dormint obrin els ulls per observar-me, que tots aquells que estaven llegint el diari o canviant la cançó que estava sonant en aquell moment en el seu Ipod estan pendents únicament de mi. Primer de tot, saludo. Prefereixo agafar-li la mà abans d’explicar-li-ho tot. Un moment de silenci que pareix etern.

Els meus ulls s’obrin com a plats. Se m’estan desorbitant. Començo a tremolar.

La meva mà, li ha travessat el cor. No existeix res, ni ningú.