Tot emplenant els espais buits- Josep Manel Obiol Cabrera

Tot emplenant els espais buits- Josep Manel Obiol Cabrera

El meravella el soroll que fan les bales quan entren al tambor. Aquell “clac” tan peculiar l’extasia fins a tal punt que s’oblida de tot el que hi ha al seu voltant. Alguns cops fins i tot descarrega i torna a carregar l’arma per tal de delectar-se amb aquell so extraordinari. Avui, però, només ha omplert el tambor una vegada. Alguna cosa li balla per dintre. Sembla trist. El seu rostre mostra una ganyota cansada i malhumorada que li fa la cara estranya. Qui el coneix sempre diu que és alegre com ningú, i no donarien creus a l’aspecte que presenta en aquests precisos moments. Obert i rialler, és l’anima de les festes del seu cap, “il Capo” com a ell li agrada anomenar-lo. Un dia, fins i tot es va atrevir a cantar al karaoke de la festa de comiat d’un company, en Mikel. Innocent com el que més, creia realment que allò era una veritable festa en el seu honor. No anava desencaminat, tot i això. Com tots els comiats anteriors als que havia assistit el nostre home, aquest també va acabar amb l’homenatjat enterrat en calç viva. Ningú pot deixar el grup, i qui ho fa, per molt comprensives i raonables que siguin les seves raons, sap el que li espera. Mikel no va fer cas d’aquella llegenda, era novell i com que encara no havia vist ningú que hi renunciés, va fer cas omís a les advertències, mig burlesques, dels seus companys, i va entregar amb la seva carta d’acomiadament. Pobre noi...

Però això ara, no li interessa. De fet, gairebé ni se’n recorda. No deixa de pensar amb la seva propera víctima. Li sap mal. Sempre ha fet el cor fort quan ha hagut de llevar algú de la “circulació”. Fins i tot aquell cop en la qual va haver de fer fora al seu gran amic libanès. Els unia una forta amistat, i li va costar molt de dur a terme l’encàrrec. Malgrat tot, ho havia de fer. Es va saltar, això sí, els preliminars. Res de tortures prèvies. L’amistat que els forjava bé s’ho valia, així que, amb tot, li va disparar dos bales a la base del crani que van acabar per sempre més amb els llaços que els unien.

La víctima d’avui, però, fins i tot és més important que Saïd. Molt més important. Han passat molts anys junts, potser massa i tot. Ara se l’estima com ningú, i no sap ben bé com fer-ho. Ni tan sols creu que el pugui mirar als ulls com acostuma a fer segons abans de dur a terme la seva feina.

Mentre posa les sis bales a dintre del tambor, tot emplenant els espais buits de la recambra, un reguitzell de records li venen al cap. La infància, les festes familiars a la casa dels seus avis, els plors de la seva mare quan reconeixia el cadàver del seu pare torturat... De seguida s’adona que la seva vida no ha estat un camí ple de roses. Li ha costat molt sobreviure als entrebancs d’aquesta. Sort que la “família” el va rescatar. Si no fos per ells segurament hagués acabat pels carrers de la capital perdut entre paperines platejades i cigarretes mal enrotllades, robant i fent vés a saber quina cosa per tal d’aconseguir qui sap lo què.

Mentre pensa totes aquestes coses, gairebé no s’adona que el tambor ja és ple de munició. S’acosta el moment, i nota com el neguit que creia oblidat li torna a recórrer les benes. Les gotes de suor apunten per la pell, i sent com l’adrenalina comença a fer efecte dins al seu cervell. Tristament emocionat, mira pel retrovisor, i de seguida els batecs del cor s’acceleren. Ha vist la víctima. La seva respiració s’aviva de forma compulsiva i la caixa toràcica comença a inflar-se desmesuradament. Per mil•lèsimes de segon el dubte fa acte de presència, però ràpidament aparta aquesta idea del cap. Per molt que se l’estimi, ho haurà de fer. Ha de protegir la seva dona i els seus fills. Aquell personatge és perillós, i si no el treu del mig ben aviat, pot arribar a convertir la vida dels seus en un infern. Nerviós, mira pel mirall un altre cop. Ara és el moment. Agafa amb força l’empunyadura i, amb suavitat per evitar disparar abans d’hora, posa el dit índex al gallet. Ara ja no valen excuses. Sí o sí, ho farà. No sent res, no pensa res. Ho farà i punt.

Torna a mirar pel retrovisor, i de reüll guaita per les finestretes laterals per tal d’assegurar-se que no hi ha ningú més als voltants. Després, observa la víctima i els seus ulls. No ho ha pogut evitar. Abans que el plany de la por caigui sobre el seu esperit, fa una profunda inspiració i, duent a terme l’encàrrec que ell mateix s’havia manat, es fica el canó a la boca i dispara.