Memòries d'una pedra- Mireia Reverter Antolí

Memòries d'una pedra- Mireia Reverter Antolí

Com una taca llampant enmig d'una foscor insondable. Així s'apareix la lluna i ens indica que el moment ja ha arribat. S'ha fet pregar. Però finalment, podrem complir els nostres desitjos. Ja ho va vaticinar la profecia. Quan feu la majoria d'edat, als mil anys, el cos més brillant apareixerà damunt vatros per complir els desitjos més anhelats. Tot i estar immòvil, me sembla percebre quelcom que els humans anomenen emoció.


Als mil anys, se mos dóna el privilegi de desitjar qualsevol cosa … i que la lluna plena vingue i ho face realitat! Unes voldran semblar-se als humans i ser agafades per un d'estos que mos fa boniques o rares ; altres desitjaran acollir els hòmens i dones dins el seu si i formar-se en habitacles ; les meues germanes només aspiren a que els animals, les plantes i, com no, els humans les dixen en pau i romandre impertorbables al temps en esta recòndita muntanya. Una muntanya ruda i agresta, formada per un conglomerat de familiars nostres. Cingles, penya-segats, valls, … que mos miren de dalt a baix. Se pensen que són massa sofisticats per a natros. I que natros som massa poca cosa per a ells. Doncs s'ha acabat! Vet aquí el meu desig!

Des de que el meu impenetrable interior es va formar, només he desitjat una cosa amb ànsia. Poder veure la mar. No, més que això. Molt més. Poder acariciar-la i que la seva aigua m'acaricie a mi. Arrancar-me d'este abrupte terreny i baixar fent emprenyar els meus cosins i cosines sofisticats. Rodolar, rodolar i rodolar fins arribar a la plana. Arribar a la costa on hi ha altres parentes orgulloses de sal i d'herbes fosques i enganxifoses i barrejar-me amb elles amb la indiferència de les qui hem hagut de suportar els ferotges besos del vent. Rebre el tacte de l'aigua que t'abraça i te desprecia alhora. Però que dixa una marca impossible d'esborrar. Això és lo que vull! Viure a la vora de la mar!

Falta poc per a que el cos més brillant arribe al seu punt i escolte els nostres desitjos. Dues germanes més i me tocarà a mi … De sobte, me trobo violentament alçada del terra que m'ha resguardat durant mil anys. Arraulida entre dues monstruoses mans, observo impotent com la que va rere meu me mira mofeta. Immediatament, però, es queda igual de sorpresa que jo ja que també és agafada per les mans perverses. Les dues mos trobem dins un cabàs amb un munt de germanes més. Hem perdut lo nostre torn davant el cos més brillant i mai més el podrem recuperar. De debó, si tinguéssem llàgrimes ploraríem de ràbia. Si tinguéssem voluntat ens llançaríem com animals salvatges damunt l'amo de les mans. Però no podem fer res de tot això. Som unes maleïdes pedres.

Passes decisives dibuixen cicatrius a la terra que havia estat casa nostra. Rialles fotedores rasquen el silenci que havia estat refugi nostre. Finalment, figures negres esventren la nit.

-Tío Polit-puc escoltar-Sou un fatxenda. Com preteneu fer un marge aquí?

-Dixa'm estar i cuida't dels teus assumptes!

-El què hauríeu de fer és anar a dormir la mona i fer lo marge demà al matí

El propietari de les mans monstruoses dixa lo cabàs i se tomba amenaçadorament. Dins, natros fem un bot per la brutalitat amb que mos ha tirat. Però no mos afecta. Ja estem acostumades a anar de baix cap a dalt i de dalt cap a baix. Estúpides brometes dels excursionistes i passejadors que foragiten lo seu cansament amb natros.

De sobte, m'agafa i l'aire del moviment me porta noves esperances. Que me tire! Que me tire i així tindré alguna possibilitat!

-Vols acabar amb este regalet?-pregunta lo tío Polit fent-me anar d'un costat a l'altre.

-Déu, esteu boig! D'acord, si voleu fer lo marge a estes hores ja vos ho trobareu a l'endemà!

Més passes que semblen allunyar-se i la negra figura va desdibuixant-se a l'horitzó blau fosc. Un momentet de no res i el silenci torna a ensenyorir-se de la muntanya. Però resta l'amo de les mans monstruoses les quals reposen, mig mortes i rugoses, al costat del cos. La meva oportunitat s'havia extingit com les gotes primerenques de les pluges d'agost. Tornava a estar al cabàs.


Era una il•lusió efímera pensar que lo tío Polit, el despreciable amo de les mans monstruoses, mos dixés caure al sòl per poder anar a la nostra. Va anar agafant germana rere germana i les anava dipositant una al costat de l'altra, en una filera que semblava que no s'acabés mai. Quan va arribar on no hi havia més sòl per acollir les meves germanes, va parar. Jo ja no estava esperançada, ni pensava ni re. Només estava expectant. Què pretenia este home ficant-mos ben ertes i altives? Ho vaig comprendre quan va tornar a agafar una germana i la va col•locar damunt la darrera. Poc a poc, va refer la filera amb més germanes.

Jo vaig tenir sort, si es pot veure així. Aquelles mans, tacades de suor i de repte realitzat, me van col•locar a la tercera filera. Dalt meu només hi havia l'aire. Altres no havien estat tan afortunades. Estaven encabides entre natros o entre natros i el sòl. No és que mos tinguéssem en molta estima tot i ser germanes. Qui més qui menys volia ser la més ràpida, la més forta i la més àgil. Les petites corren i s'esquitllen i les més grosses s'imposen amb el seu volum. Si alguna de natros és partida per la meitat no ho lamentem. Som pedres.

Una de natros, tota sola, no pot fer res de res. No té poder. Juntes, però, conformem un mur que no dixa que els animals traspassen lo camp de garrofers que s'erigeix a l'altra banda. La pluja ha d'avançar recta i uniforme. No ho pot fer a la seva caòtica manera. Fins i tot el vent, tan salvatge amb totes natros, ara mos ha d'envestir dues vegades ans de còrrer com un esperitat sense cap mirament vers als qui habitem estos paratges. No sé. Igual lo tío Polit tenia una mica d'allò que els humans en diuen intel•ligència.

Ara per ara, encara estic a este marge contemplant com cada any, al punt de l'estiu, les pedres que fan mil anys demanen els seus desitjos al cos més brillant. A unes se'ls compleix, a d'altres potser no. Però és ben segur que cap d'elles serà alçada com ho va fer lo tío Polit amb natros. Avui en dia ja no se'n fan marges en nits de lluna plena i els hòmens amb mans monstruoses com lo tío Polit han passat a la història per esdevenir llegendes i contalles per a orelles curioses i dispostes.

Tampoc es que s'arreglen els marges que hi ha. El temps no mos fa impermeables al futur i les germanes més dèbils cauen esgotades de tanta erecció i tanta altivesa. Però es queden al sòl, el seu refugi. Espero que prompte arribe el meu torn. Aleshores cauré sense més força per romandre al marge, però amb la suficient fortalesa per rodolar i reptar aixaragalls, figueres, fonts, dreceres, carreteres, cotxes … tot lo que se pose al meu davant. Ningú, ningú m'impedirà arribar a la meta del meu desig.

Els humans diuen que natros, les pedres, no tenim sentiments. No podem ni cridar, ni riure, ni plorar. No podem ni tan sols parlar. Quina tonteria! El què passa és que els humans només escolten el so que més els interessa. Si sapiguessen escoltar, serien capaços de comprendre la màgia de la lluna, la bondat de la terra i les extraordinàries històries que tenim la muntanya, les fonts … i les pedres. Sé que no se'm farà cas de tot lo que hai dit. Però no m'importa. Estic il•lusionada i, fins i tot, feliç.

Continuo a la tercera filera del marge que el tío Polit va fer una nit de lluna plena. Al meu davant tinc la mar. La meva vida, el meu desig. Està tan a prop i tan lluny … Però un dia, no molt llunyà ja que el marge es va esquerdant, cauré i arribaré a ella rodolant de goig i mos podrem acariciar l'una a l'altra. Espero, mentrestant.