L'encís del passat- Ramon González Reverter

L'encís del passat- Ramon González Reverter

Després de la tempesta ve la calma. Ha estat un cap de setmana passat per aigua. Un xàfec sense treva propi de la tardor, que al camp li ha anat de perles. Després de mesos de xafogor i sequera, tothom sospirava per la pluja, no sols els pagesos, perquè el terra estava ressec i els aqüífers sota mínims. Jo, per la meva banda, aprofito l’avinentesa per dirigir-me cap a la finca dels pares, els quals també l’havien heretada convenientment parcel•lada dels seus progenitors.

Mentre sento el brogit del mar, força revolt a causa de l’oratge, i capto la remor de l’aire que espolsa les darreres fulles de les capçades, evoco amb enyor els records d’infantesa. Vagarejo sense rumb entre fileres de tarongers tot recordant els vells temps, fa gairebé mig segle, quan el meu germà i jo, encara uns vailets, veníem arrossegant sengles aixades per entrecavar l’herba que creixia vora les soques dels arbres per ordre dels iaios, que s’havien fet càrrec de nosaltres, ja que els pares eren a Suïssa amb la intenció de guanyar calerons per fer-nos una casa.

M’agrada tancar els ulls per rememorar aquells dies. Per uns instants torno a ser l’entremaliat xiquet que sotjava els veïns i caçava granotes a la bassa de l’oncle. Més tard, tot i ser un xitxarel•lo vaig ajudar el meu pare a excavar un pou per fer la finca de regadiu. En arribar als onze metres de profunditat vam descobrir un rierol d’aigua, però calia fer-lo més fondo per disposar sempre d’un bon cabal. Vam trafegar dos metres més pujant tota mena de runa amb una politja, fins trobar un doll que brollava sense interrupció i que de seguida negava el pou. D’aleshores ençà tindríem aigua assegurada. A continuació, els pares, dedicats per complert a la pagesia, van haver de pencar de valent per treure els fills endavant i, és clar, nosaltres dos vam haver de col•laborar en la mesura del possible. Com oblidar les interminables hores collint fesols o tomàquets a l’hivernacle, regant els solcs de verdures, llaurant el terra amb la muleta mecànica o traginant caixes en un carretó ple a vessar per tal d’omplir la furgoneta que la mare s’encarregava de vendre al mercat de Vinaròs? O les llargues estones passejant pel camí amunt i avall mentre recitava les lliçons d’història i filosofia? De fet, fou gràcies al seu esforç laboral i tenacitat que vaig aconseguir estudiar a la universitat. Tanmateix, allí vaig dur les primeres novietes, la majoria estrangeres conegudes al càmping o a la discoteca, per presentar-les ben ufà als pares. Val a dir que aleshores jo era un jovencell amb les hormones desbocades. Com deixar d’estimar aquesta terra que m’ha vist créixer? Aquí són les meves arrels, perquè no en va hi vaig romandre fins que em vaig casar i vaig traslladar-me a una altra llar on formar la meva pròpia família.

A contracor també em vénen a la memòria instants d’infortuni. Una boirina de tristor m’envaeix quan recordo la visita de la Dama Fosca d’esmolada dalla per cobrar-se el preceptiu tribut entre els éssers estimats. Primer es va endur l’avi, després el pare, fumador empedreït, d’un càncer de pulmó. Més tard fou el torn de l’àvia, una persona d’avançada edat avesada a passar-les magres i que havia superat mil i una calamitats. Posseïa una salut de ferro i una inversemblant vitalitat que li havien permès assolir els noranta sense xacres, però llavors turmentada per una demència senil va començar un progressiu deteriorament fins que es va apagar com una espelma. M’esgarrifa pensar el suplici que devia passar aquella noble anciana en acabar els seus dies martiritzada per una ignominiosa minvada física. Tot seguit, la Parca es va fixar en la mare, que va sofrir un càncer de colon i, un cop intervinguda per sorpresa, es negava a lluitar contra el cúmul de penalitats que l’anguniejaven, només desitjava sumir-se en un son que la deslliurés del patiment que l’afligia i gaudir de la pau eterna. Per això es va deixar marcir com una flor, fins que el seu cos va dir prou i va morir a l’hospital. Però no va acabar aquí la troca. L’Àngel de les Tenebres devia rondinar ben a prop, perquè el meu germà també es va veure afectat per l’esmentada malaltia. Una alteració genètica coneguda com el síndrome de Lynch. L’ensurt fou majúscul. Va ser operat d’urgència. Malgrat suportar tres intervencions quirúrgiques, es va salvar. Sens dubte gràcies al seu ferm tarannà i una encomiable dosis de coratge. Tot plegat, en tant m’embadoco albirant els núvols esfilagarsats que enteranyinen el cel del vespre, prego per eludir aquest tràgic destí. Amb l’esglai al cor, provo de foragitar la desventura i desempallegar-me de la malastrugança a la qual semblen abocats tots els membres de la família.

Malgrat el pas del temps, ara, ja de gran, sovint em ve de gust acostar-me fins aquest racó farcit de vivències, lluny de l’enrenou quotidià, per assossegar el desfici que em trasbalsa l’ànim, per apaivagar els efectes d’una feina cada cop més feixuga, per la necessitat de reflexionar una mica o pel simple desig de romandre una estona a soles. He de confessar que conservo la dèria d’estirar les rovellades cames tot respirant la flaire d’arangí que emana dels tarongers i escoltant la refiladissa dels estornells enfilats sobre els cables de la llum. Resulta ben agradable deixar-se bressolar per la màgia que desprèn aquest lloc. Em fixo en el fotimer de caragols que grimpen pels troncs de les moreres i els lledoners, plantats anys enrere i a les quals vam batejar amb un nom de cada component de la família en un oníric intent de fer perdurar en aquelles plantes la memòria dels vius més enllà de la seva existència. Així doncs, és obvi que de vegades no me’n pugui estar d’acaronar amb el tou dels dits l’escorça aspra i gruixuda d’una morera amb un somriure de complicitat...

Curull de goig i d’una enaltida dignitat, acostumo a refugiar-me en aquest racó amb l’esperança de trobar consol i aixopluc alhora, per gaudir de caliu i recer. Potser la harmonia d’aquest entranyable indret, llar dels antecessors familiars, em serveixi per emplenar les reserves emocionals i revifar les ganes de viure.