L'escriptor- Xavier Lluís i Chavarria

L'escriptor- Xavier Lluís i Chavarria

Vaig parar el despertador, em sentia com si una màquina que aplana el quitrà m’hagués passat per damunt, no gosava obrir la llum, però era un dilluns, sí, un dilluns d’aquests que et sents com si una màquina d’aplanar quitrà t’hagués passat per damunt i vaig parar el despertador. Sentia cada os del meu cos trencat, baldat, mal col·locat i sobretot sentia la ràbia que aquella situació comportava, era un dilluns de merda com tots els dilluns de merda són i seran de per vida aquí i a l’altra punta de món.

Un dilluns de matí estirat al llit que l’únic que et ve al cap és que tens la punta del pa de l’entrepà d’ahir encara al plat i damunt la taula, i el record de la pel·lícula porno d’ahir amb una masturbació d’aquestes de quaranta-cinc minuts que no em feia des de que tenia quinze anys, i com vaig gaudir, però la putada és que era dilluns i m’havia d’aixecar.

Una dutxa d’aquestes ràpides i un jersei de punt de senzill, era dilluns així que no calien gaires formalismes, és més, això de la roba de diumenge ha canviat una mica, ara pràcticament és folla més els diumenges que cap altre dia, i això que és el dia de missa, tot ho canvien.

Un cafè de càpsules monodosi, ara que estan de moda i asseure’s davant de l’ordinador: aquest és l’ofici de l’escriptor, ja no us el puc resumir més, masturbar-se mirant una pel·li porno, posar-se jerseis de punt els dilluns i asseure’s davant l’ordinador. Ben mirat no està malament, de quan en quan un traguet de conyac i poca cosa més.

I asseure’s a l’ordinador i posar-se a pensar en aquell estímul que en teoria dóna l’escriptor les primeres línies del seu relat si fa dos mil anys eren les muses avui dia ho pot ser qualsevol cosa. Quan era petit i em preguntaven que què volia ser, solia dir que conductor de tren, no sé exactament perquè però em feia certa gràcia.

No sabia com començar el relat, l’havia de lliurar pels voltants de Sant Jordi però no tenia inspiració, ben pensat si algú té inspiració un dilluns de matí ja s’ho pot fer mirar.

Estic separat, no tinc fills i sort d’això perquè sinó trobo que m’hagués agafat un atac d’apendicitis o de ves a saber el què, tenia una noia que em portava la casa p.erò el menjar me’l feia jo. Vaig decidir anar a tirar el crostó de pa sobrant de la nit anterior i rentar el plat, ja que no m’inspirava almenys fer alguna cosa productiva no estaria malament. Va ser tornar a asseure’m davant l’ordinador i mirar l’entorn: un espai ple de coses que ben pensat no sé com he estat capaç d’anar-les acumulant al llarg de la meva  vida, una que em va cridar l’atenció va ser un plat de paret molt lleig i ple de pols que no se qui m’havia portat ’Aranjuez, no hi havia cosa més lletja al món que aquell plat, i al seu costat dret un rellotge despertador, d’aquests que projecten la llum al sostre de color roig i si et despertes a mitja nit sembla un ninot d’Star Wars observan-te, un rellotge despertador… va ser el rellotge despertador qui em va donar el coratge per posar-me a escriure al full en blanc de l’ordinador: el vaig començar a mirar amb molta força, i mentre el mirava i encara no sé el per què va començar a sonar, així doncs, vaig parar el despertador i era un dilluns de matí que vaig a començar a escriure que vaig parar el despertador i em sentia com si una màquina…