La màquina autoconscient- Albert Muñoz Vendrell

La màquina autoconscient- Albert Muñoz Vendrell

Les noves tecnologies es van superant dia a dia. Ja existeixen complexes i sofisticades xarxes socials, espais virtuals i rets d’informació que mai en la història s’hagués pogut somiar en aconseguir. La ciència ha evolucionat de tal forma que hem arribat a extrapolar la nostra investigació fins a indrets extraterrestres. La societat ha creat uns perfectament jerarquitzats sistemes econòmics i un mercat mundial increïblement correlacionat. Malgrat tot, però, la humanitat mai ha aconseguit comparar-se, ni tan sols comprendre, als inimaginables progressos i adaptacions de la selecció natural en la seva obra mestra, la raça humana.

Tot l’organisme humà en sí constitueix la màquina ideal, i com a tal, inclou un molt efectiu funcionament autoregulable i del tot controlat. Potser el més evident d’aquests mecanismes d’autocontrol seria el que coneixem com a sistema endocrí, una eficaç forma de comunicació basada en l’acció d’unes substàncies o hormones sobre uns receptors concrets situats en cadascun dels diferents sectors o teixits del cos. Llavors, aquest sistema serà capaç de coordinar i fer funcionar tota la maquinària correctament, però no convertirà l’ésser humà en més que una màquina “que va bé”. Per tant, tota la part essencialment humana del cos, la que ens donarà aquella capacitat per raonar, memoritzar i aprendre, correrà exclusivament a càrrec d’un altre mecanisme únic, el sistema nerviós.

El cervell és un òrgan extremament dens, i no pas una esponja com ho són els pulmons. De fet, no és d’estranyar, ja que està compost per un centenar de bilions de neurones (apart de moltes altres cèl·lules adjacents, conegudes com a “glia”) que formen entre elles fins a quinze mil bilions de connexions o sinapsis.

Tot i la complexitat d’aquest sistema, on cada neurona pot comunicar-se directament amb més de mil iguals, però, el mecanisme de transport de la informació en sí no serà més que un senzill impuls elèctric. Qualsevol estímul perceptible (visual, tàctil, gustatiu...) podrà provocar l’inici d’un impuls. Aquesta corrent es generarà gràcies a uns microscòpics canals d’ions químics (com el potassi, el sodi o el calci), que s’obriran i es tancaran, permetent així el pas o no d’aquests elements cap a dins o cap a fóra de la cèl·lula. Gràcies a això, el gradient de concentració entre dins i fóra de la neurona generarà un potencial de membrana, que podrà convertir-se en un impuls elèctric al llarg de la neurona si l’estímul és suficientment potent. De fet, es tracta d’un elemental sistema binari, on les úniques opcions seran que es transmeti l’impuls o que no ho faci (no hi ha terme mig).

En realitat, la gran majoria d’aquests circuits seran força simples i tindran una estreta relació amb els músculs. La pressió detectada en els diferents músculs o lligaments de l’organisme provocarà la creació d’un impuls i la resposta mitjançant un circuit reflex, que contraurà o relaxarà el múscul que faci falta a fi de contrarestar l’estímul percebut.

Parlant ja de funcions superiors, un dels grans misteris del sistema nerviós roman en el còrtex cerebral. Aquest es pot dividir en diferents zones o àrees, algunes molt primitives,

conegudes com a arxicòrtex o paleocòrtex, i d’altres essencialment humanes, el pròdig neocòrtex. Aquest últim està format per sis capes de neurones, totes connectades entre sí i també amb altres zones del cervell. El cas és que només aquestes sis capes seran les encarregades d’aportar-nos el dot de la consciència, la capacitat per decidir quins circuits neuronals activarem i quina resposta generaran (pensar, parlar, moure’s...).

Però la cosa no acaba aquí. Altres circuits força inintel·ligibles seran capaços de dotar-nos de la memòria, les emocions o els desitjos. És curiós pensar la quantitat d’informació que es pot emmagatzemar només connectant una sèrie de “cables” entre sí. El cas és que cada experiència nova generarà noves sinapsis, i aquestes podran ser recordades en la nostra ment o no. Aquestes connexions, però, no guardaran tan sols el record de l’estímul que es va percebre o de l’acció que es va fer, sinó que seran capaces d’emmagatzemar les nostres sensacions, sentiments i també raonaments posteriors sobre aquell moment en concret.

Un últim aspecte molt important a estudiar és l’aprenentatge. La repetició i reiteració d’un impuls a través d’un mateix o similar circuit anirà condicionant les connexions i els receptors, a fi de que cada cop sigui més fàcil de repetir. És per aquest mateix mètode pel que una persona pot aprendre, per exemple, a conduir. Al principi és difícil pensar en tots els passos que has de dur a terme i en controlar el vehicle al mateix temps. Tot i així, la repetició d’aquestes accions concretes generarà una evolució en el circuit neuronal, de forma que, amb el temps, l’individu començarà a assolir automatisme i facilitat per l’acció de la conducció.

Veient tots els prodigis del sistema nerviós humà com a màquina, llavors, ja no és estrany descobrir que tots aquests aspectes generaran una conducta i una moral diferent per a cada persona. A més, es creu que tots aquests mecanismes tenen una relació propera amb els gens, pel que determinats patrons de conducta i raonament podran ser transmesos de pares a fills directament per l’ADN, sense necessitat d’haver conviscut amb ells durant la infància.

En conclusió, queda ben clar que a la humanitat encara li queden uns quants segles per arribar a dissenyar un projecte tan perfecte com l’ésser humà. I és que no hi ha altra paraula per descriure aquesta màquina autoconscient, construïda en només nou mesos i a partir de dos cèl·lules que no fan la mida d’un gra d’arròs. Tot i així, esperem arribar algun dia, almenys, a comprendre totalment els milions de processos i sistemes de l’organisme humà. De fet, aquesta serà la única forma imaginable de conèixer finalment què som, d’on venim, i si no és molt demanar, on anem.