El castell de Chesterfield- David González Caballero

El castell de Chesterfield- David González Caballero

Al bell mig d’Anglaterra, envoltat d’enormes planes i boscos exuberants, hi ha un petit castell que trenca la monotonia del paisatge. Aquest castell va ser construït per un antic senyor feudal del qual només es recorda el seu cognom, Chesterfield. Durant molts anys va ser ocupat per una família noble fins que, durant la rebel·lió de Cromwell l’any 1644, fou atacat per les tropes parlamentàries. Jo, pobre de mi, era el capità dels infeliços que el defensaven. Recordo que els meus homes em cridaven pel nom de Lord Hurtington. Durant el setge, una bala de canó em desfigurà la cara i al cap de poc temps vaig morir dessagnat. De llavors ençà han passat molts anys i he esdevingut un resident permanent d’aquest castell i se’m coneix per tota la regió com el fantasma de Lord Hurtington.

Ara, a finals del segle XIX, he de confessar que durant gairebé tres segles i mig he espantant tots els qui han vingut a viure aquí. No sé si per la meva veu espectral o per culpa d’una cara tan esfereïdora. Ni el més valent dels inquilins ha gosat suportar més d’un parell de nits. Em sento orgullós ja que, el que no vaig poder defensar en vida, ho defenso ara que estic mort. Sóc més aviat transparent, no invisible, però se’m pot distingir pel casc antic, l’armadura abonyegada pels cops d’espasa, la roba esquinçada i un sabre força rovellat pel pas del temps. Visc plàcidament al castell i a més a més, durant les nits de lluna plena, puc sortir fora de les muralles a passejar.

Avui el portal del castell s’ha tornat a obrir per primera vegada en trenta anys. Increïble! Això vol dir que algú arriba de visita! Potser és un nou inquilí!

Amb tanta rutina i monotonia m’estic avorrint com una ostra. És hora d’espantar la gent! Encara recordo aquella nit quan vaig donar un ensurt tan gran a un marqués que va sortir del castell cames ajudeu-me mentre els guàrdies se’n fotien d’ell, però ja no van riure tant quan em vaig aparèixer davant d’ells, je, je, je.

-Al senyor Harper li encantarà aquest castell. Està amagat sí, però mereix la pena si vol gaudir de la pau d’aquestes terres –va dir un home bigotut amb barret de copa.

-El senyor Harper, el meu cap, està fart del soroll de les fàbriques, i pagaria el que fos necessari per romandre tranquil la resta de la seva vida –va respondre un jove.

-És el que té ser propietari de tantes empreses tèxtils i siderúrgiques. Al final, ho acabes odiant tot plegat.

-Totalment d’acord. Però sí que hi ha una cosa que amoïna al senyor Harper. Els camperols dels voltants diuen que en aquest castell viu un espectre, un tal Hurtington.

Quina ràbia em va fer quan aquell desconegut va pronunciar el meu nom sense el “Lord” davant. Amb el que m’havia costat aconseguir el títol!

-Això són llegendes de camperols. Jo no hi crec gens ni mica en històries de fantasmes, i vostè?

-Jo tampoc, francament –va fer un petit somriure-. Bé! Tinc els diners del castell

al carruatge. Ja podem anar cap a la ciutat a signar l’escriptura, no creu?

-D’acord, doncs. Ajudi’m a tancar el portal i marxem.

Mira que dir que sóc una llegenda! Li donaré tal ensurt a aquest brètol de senyor Harper que li agafarà un atac de cor!

Van passar els dies fins que un bon matí un luxós carruatge es va aturar al pati del castell. El cotxer i un parell d’homes van baixar l’equipatge i el van repartir per les diferents cambres del castell. Mentre, jo els espiava i de tant en tant feia sorollets, però no prestaven atenció. Això em frustrava.

Dues hores més tard els dos homes se’n van anar i va entrar un vell raquític que en prou feines caminava dret i el jove que feia uns dies s’havia encarregat de comprar el  castell. Deuria ser el seu criat. L’ancià anava tocant el que li barrava el pas. El vaig observar durant tot el dia. Un cop van haver sopat, el criat es va acomiadar amb una reverència. El vell, que estava llegint un llibre vora la llar de foc, de sobte es va aixecar.

Jo vaig fer un fort soroll amb l’espasa però no se’n va adonar. Va pujar les escales de cargol a poc a poc mentre jo colpejava la meva oxidada cuirassa però ell ni s’immutava.

Vaig deixar passar una estona mentre rumiava el que calia fer.

Era ja ben de nit. Estava roncant plàcidament al seu llit. Havia arribat l’hora de venjar-me. Vaig fer un crit tan esgarrifós que totes les bestioles del bosc van fugir, però, en canvi, el senyor Harper seguia roncant. Jo, enfurismat, vaig entrar a la seva habitació, vaig apropar-me a cau d’orella i amb veu fantasmagòrica vaig xisclar:

-Fora d’aquí!.

Va obrir els ulls, va mirar a banda i banda i es va tornar a dormir. Estava ja tan ofuscat per la ràbia que vaig pujar damunt el llit, vaig materialitzar-me per a que pogués veure el meu horripilant rostre i vaig exclamar empipat:

-Estàs sord o què?

L’home va tornar a obrir els ulls, es recolzà sobre la capçalera del llit i va dir:

-Què hi ha algú per aquí? Com una tàpia noi, estic cec i sord com una tàpia!

Bocabadat, l’espasa em va relliscar de les mans. Vaig baixar del llit i vaig sortir humiliat i cap cot d’aquella habitació, i després també del castell. Fins aleshores ningú,  ni el més valent dels nobles, havia pogut resistir la meva espectral presència i en canvi, aquell vellet m’havia deixat en ridícul davant el gremi dels fantasmes.

Des d’aquell malaurat dia, jo, l’espectre de Lord Hurtington, ja no visc al castell de Chesterfield. Ara visc en la tranquil·litat dels boscos i sempre que veig un home vell, m’afanyo en amagar-me entre la frondositat forestal.