L’última vegada que ens vam veure- Rut Turch Cedó

L’última vegada que ens vam veure- Rut Turch Cedó

Era el 27 de març de 2011, feia poca estona que havíem dinat. Com de costum els diumenges a aquella hora, jo estava fent la maleta per marxar a Barcelona, però aquell no va ser un diumenge com els altres.

Et volia dir adéu abans de marxar, però no sabia si fer-ho perquè aquella nit havies dormit molt malament i en aquell moment estaves fent la migdiada a la teva habitació. Finalment, em decidí a anar a acomiadar-me de tu. Silenciosament em dirigí a l’estança on erets. Seguidament, vaig obrir lentament la porta. Tal i com m’esperava estaves allí, adormida a la teva butaca de color taronjós amb la boca una mica oberta i tenies una respiració forta causada pel refredat que et robava el son per les nits. La teva cara plàcida em va fer recular, “no seré jo la que trenqui la teva pau” vaig pensar mentre tornava a la meva habitació.

Una vegada recollides les quatre coses que tenia escampades per la meva cambra vaig pensar que no t’agradaria que marxés sense dir-te res. Mentre em debatia amb mi mateixa, em vingué la solució a la ment: “li donaré un petó a la galta amb compte sense que es desperti”. Conseqüent amb la meva idea, m’introduí sigil·losament altra vegada a la teva cambra. Amb molt de compte et vaig donar un petó, però tot i la meva delicadesa et vas despertar. Et vas espantar una mica, però quan vas comprendre el que havia passat em vas mirar i em vas somriure.

-Iaia, me’n vaig a Barcelona.

-Vés amb molt de compte- em vas dir, com si anar a la ciutat comtal fós anar a la selva.

Tot seguit m’agafares la mà esquerra amb força i em digueres clavant els teus ulls en els meus:

-Segurament aquesta és l’última vegada que ens veurem.

Al sentir aquests mots vaig notar com se m’humitejaven els ulls. El meu cap no em parava de repetir: “No ploris, no davant d’ella. És ella a qui li queda poc per marxar. Has de ser forta, no t’ha de veure plorar”. Aquestes paraules ressonaven una i altra vegada a la meva ment mentre et mirava els teus ulls tristos i petits. Uns ulls igual de diminuts que els meus, clarament els he heretat de tu igual que la memòria d’elefant.

No sé quants minuts transcorregueren fins que dels meus llavis van sortir un “t’estimo” amb la veu tallada i continguda per l’emoció del moment. Em vas somriure mentre encara em subjectaves la meva mà fortament. No vaig poder suportar-ho més i mentre deslliurava la meva mà de la teva digué:

-He de marxar, adéu. Fins el cap de setmana vinent.

Vaig agafar la maleta i em vaig acomiadar de la resta de la família aguantant-me les llàgrimes perquè no pensessin: “Mira-la, és dèbil i extremadament sensible. És la petita de la casa i encara que creixi continuarà sent una nena”.

Una vegada baixades les escales de casa meva ja no pogué contenir més les meves llàgrimes que feia tanta estona que lluitaven aferrissadament per sortir. Lliscaren com cascades per les meves galtes.

El dia següent la melodia del meu telèfon mòbil em despertà. Era la mama i em digué que havies mort aquella matinada. El teu cor quasi bé centenari debilitat no pogué aguantar un dia més de refredat. Almenys morires a casa, lluny d’una freda habitació d’hospital o de residència.

Fa més d’un any que succeí tot això, però no hi ha cap dia que no pensi amb tu, la teva mirada i el tacte de la teva mà.