La història de Sant Jordi, una mica diferent...- Núria Bru Pellejà

La història de Sant Jordi, una mica diferent...- Núria Bru Pellejà

Fa molts molts i molts anys - potser no tants - , un poble perdut entre les muntanyes del Pirineu anomenat Idroj corria un gran perill. A Idroj no s'hi podia viure tranquil, cada dia imparell, a les dotze de la nit, apareixia un monstre de mida mitjana, amb els ulls vermells que es veien de tres hores lluny i una vestimenta estripadota i malfarjada.

Quan sortia del seu amagatall, es dirigia directe al campanar, tocava tres cops la campana i cridava, amb un volum eixordador, el nom del qui raptaria aquella nit. Per molt que l'anomenat intentés escapar-se del monstre, sempre sabia on es trobava i cap on anava. Així doncs, sabent en tot moment on era la presa, li era molt fàcil capturar-la. Després d'haver estat capturades, les preses desapareixien com les formigues a l'hivern i no se'n tornava a saber res més.

Però no tot en aquest poble era dolent, és clar que no! El més bonic de poble era la princesa Draculina de Clorifliolis Guntadamina i Orlandaneta. Havia nascut amb cua i escates verdes per tot el cos però a la família li era igual. Presumida i orgullosa de tenir els cognoms més estrafolaris de tot Idroj, era la nineta dels ulls del seu pare, la seva petiteta, la seva nina de porcellana però, sobretot, l’única filla del rei i, per tant, l’única que podia substituir al seu pare quan ell se n'anés d'aquest món.

Però la pitjor desgràcia encara no havia arribat.

El dimarts tretze a les dotze de la nit, com cada dia imparell, el monstre ja era dalt del campanar: primera campanada..., segona campanada..., tercera campanada... Tot el poble estava atemorit i ningú sabia si aquelles campanades serien les últimes que sentirien tocar...

-DRACULINA DE CLORIFLIOLIS GUNTADAMINA I ORLANDANETA! AQUESTA ÉS LA PRESA D'AVUI!

Quan el rei sentí aquestes paraules es tornà blanc, després lila, blau i, finalment, es va desplomar a terra. Draculina, que tenia un son impertorbable, encara no sabia que era ella la escollida.

La mare de Draculina va córrer cames ajudeu-me cap a l'habitació de la noieta però... ja era massa tard!. La finestra era oberta i les cortines esgarrapades com si un gat boig les hagués estripades. Ja no hi havia res a fer; Draculina no tenia salvació... o potser sí? Sempre hi ha algun valent o valenta disposat a tot...

Mentrestant, al poble, la gent estava preocupada per la seva futura reina. Qui regnaria quan el rei no hi fos? Tindrien una altra filla la parella reial o li donarien el poder a alguna neboda? Tot d'una, una noia rossa, esvelta i molt prima va sortir d'un bar de per allí a prop i exclamà:

-Què us preocupa tan bona gent?

-Han raptat la princesa!! No hi ha cap més successor al tron reial!!-exclamà una senyora poc agraciada de cara.

-Jo la salvaré! Digueu-me on es troba i la rescataré! - respongué la noia.

Un silenci es va apoderar del poble. Ningú sabia on era, ningú sabia cap on es dirigia, i el més preocupant, ningú sabia si era viva.

- Jo! Jo! Aquí! He vist al monstre marxar cap a l'oest i seguint els seus ulls he pogut veure que s'amagava en una cova. -Exclamà un nen esquifit que no arribava ni al mig metre-.

Quan el nen va acabar la frase, la noia ja estava muntada sobre el seu preciós cavall negre com el carbó i es dirigia cap a aquella cova.

En arribar a la cova, el primer que va veure va ser un munt de gent dormint a terra. Va despertar un noi d'uns trenta anys, però el pobre, de tan espantat que estava, només va aconseguir dir tres paraules: Princesa fons cova.

Amb una velocitat impressionant la noia va córrer fins al fons del fosc amagatall.

En arribar a la part més fonda va veure la princesa i el noi.

-Tu! No toquis la princesa!-Exclamà la noia

-Socooooooooooorrssss!!! Se'm vol menjaaar!!!-Cridà Draculina.

El monstre estava quiet com una estàtua, sense moure ni un pèl. En sec, amb un moviment ràpid, va clavar una mossegada a la cua de la noia. Draculina va fer un crit eixordador i la noia veloçment va clavar la seva espasa lluent al pit del monstre. Aquest va caure mort a terra i un munt de sang s'escampà per la cova.

Draculina i la seva salvadora van anar cap al palau per informar que tot s'havia acabat. El rei li preguntà a la noia com es deia i ella li respongué amb un gran somriure, “Em dic Jordina”. Draculina va agafar el seu llibre preferit i li regalà a Jordina, aquesta li va oferir una rosa vermella, com la sang del monstre.