El cas del conill extraterrestre- Irene Duran Vives

El cas del conill extraterrestre- Irene Duran Vives

Era una tarda d'estiu en què jo, el Marc, estava avorrit com una ostra. Mirava per la finestra de la

meva habitació. No sabia ben bé què fer quan, per fi, va arribar la salvació. Va sonar el timbre! Vaig

baixar ràpidament a obrir la porta i hi havia el meu millor amic, el Pol, que portava la bossa de la

piscina. Em va dir que si volia anar a la piscina amb ell i no m’ho vaig pensar gens.

Quan vam arribar-hi vam trobar la Paula amb cara de preocupació. Només veure'ns ens va dir que

ens havia d'explicar una cosa sorprenent.

—A casa meva, al jardí, hi ha restes de pastanagues rosegades, de petjades molt estranyes, rastre de

pèl d'animal... I he pensat que com que vosaltres sou detectius em podríeu ajudar —ens va explicar

la Paula. Vam acceptar la proposta amb gust.

El Pol, la Paula i jo vam anar a donar un cop d’ull al jardí de la Paula.

—Mira! —exclamà el Pol— Aquí hi ha pèls de color blanquinós.

—Ho hauríem d'investigar bé per saber del cert de quin animal pot ser: de guineu, de conill... —ens

va dir la Paula fent-se la detectiu.

—Mira! Hi ha petjades! Potser sí que són de conill!

—No, Pol, aquestes petjades són massa grans per ser de conill.

—Doncs, Marc, si no són de conill han de ser de senglar!

—No, Paula, no, són massa petites per ser de senglar.

Vam seguir investigant per tots els racons del jardí. Al cap d'una estona vam trobar un cau.

—Mireu, allí hi ha un cau! I és enorme!

—Doncs sí, Paula, fins i tot hi entrem nosaltres! No sé quin animal el pot haver fet.

Vam entrar al cau i a dins hi havia una espècie de refugi.

—Shhhhittt! No feu soroll que hi ha algú allà al fons —ens va avisar el Pol.

—Sí, però mireu... és un conill! I és gegant! —va dir-nos la Paula amb els ulls rodons com a plats.

Era un conill blanc, d'orelles i potes gegants però de cos petit. Tenia la cara i la boca grans, el nas

era rodonet com una mandarina i els ulls eren enormes, com dos taronges.

—Sí, sóc un conill i què? —ens va dir el conill poc amable, que havia sentit la Paula.

—Uau! Parla i tot! —va exclamar el Pol sorprès.

—Ja, ja... I bé, què voleu?

—En realitat, nosaltres, estàvem investigant... —va intentar explicar-li la Paula.

—Investigant què? —encuriosit el conill.

—Volem saber qui està deixant pastanagues rosegades, petjades, pèls... al jardí de la Paula. Ah! Per

cert, em dic Pol.

— I jo Paula.

—Jo em dic Topik —va dir l’estrany animal.

—I jo Marc. I vull fer-te una pregunta.

—Quina?

—T'agraden les pastanagues?

—I tant! M'encanten! A quin conill no li agraden les pastanagues? —va dir entusiasmat.

—I últimament has sortit a fora?

—Sí, cada dia. Tinc molta feina.

—I per què tires les restes de pastanaga al terra? —li vaig preguntar, tot i que ja em veia amb el cas

resolt i enllestit.

—Perquè no sé on llençar-les.

—Ah! Ja ho entenc! —exclamà la Paula. Tu, Topik, surts a fora a menjar, després no saps on llençar

les restes de pastanaga i les tires al terra... Llavors ja m’explico això de les petjades i tota la pesca.

—Sí, però, les petjades són gegants per ser les d'un conill! —va dir el Pol, recordant-se d'aquell

detall.

—Són tan grans perquè jo sóc un conill extraterrestre!

—Un conill extraterrestre? —va preguntar la Paula sorpresa mirant-se’l de dalt a baix.

—Si ets un extraterrestre, què hi fas aquí a la Terra? —vaig preguntar-li.

—És que la meva nau s'ha estavellat i l'estic reparant.

—Vaja... Quina mala sort! —va exclamar la Paula.

—I, si no et fa res, ens la podries ensenyar la nau?

—I tant, Pol! No és gaire lluny d’aquí. Som-hi! M’acompanyeu?

Vam seguir el Topik i ens va dur més a dins del cau.

—Vaja, sí que ha quedat malparada la nau, Topik! —va dir-li amb cara de pena la Paula al veure el

malmés aparell.

La nau tenia els vidres esquerdats, li faltava una pota, la pintura blanca estava ratllada per tot arreu

i tenia un bony a la xapa. Dels llums de colors no en funcionava cap...

—Déu n’hi do... Però em sembla que jo puc provar d'arreglar-la!

—De veritat, Pol? Sabries com fer-ho?

—És clar! I el Marc i jo també t'ajudarem! —va dir-li la Paula, que també volia col·laborar.

—I tant! —vaig acceptar.

Dit i fet. Tota la colla vam ajudar el Topik a arreglar la nau. En acabar la feina, ens vam fer una foto

de record, perquè una ocasió de retratar-se amb un conill blanc, enorme, extraterrestre, amb nas de

mandarina i ulls grossos com a taronges no passa cada dia. Abans d’enlairar-se el nostre amic Topik

cap al seu planeta, ens vam intercanviar les adreces de correu electrònic per poder estar en contacte.

Vam tornar a la piscina i de seguida vam explicar-ho tot als nostres amics. No s’ho creia ningú fins

que els vam ensenyar la foto.

Al final, aquella tarda d'estiu que havia de ser tan avorrida s'havia convertit en una increïble

aventura i amb un altre cas resolt.