Aula23- David Fibla Durán

Aula23- David Fibla Durán

Hi havia una vegada, una classe que es deia “Aula 23” que posseïa una gran pissarra virtual que et transportava directament a la vuitena dimensió, amb una càmera incorporada que la van agafar “prestada” d’un carrer abandonat. La càmera tenia un nom, “Chinitu MALPARIT!”, és un malparit perquè quan el fem funcionar mos dóna pel sac. Però hi ha una pissarra que encara fem servir, la verda, mai mos falla, no tenim problemes, en resum, “MERAVELLOSA”. Però crida una mica de vegades quan escrivim.

Aquí és quan es comença la història.

Era un dia pel matí, normal i corrent, ens tocava fer classe al l’aula 23, i això que hi vam entrar tots. Ens tocava català. Uaauu! Quina mania li tenia el professor al “Chinitu MALPARIT!”, però vam passar-hi olímpicament. Hi estàvem fent feina i això que diu un amic meu...

-BBBRRRRR!!- Diu la pissarra digital.

-Com és que la pissarra digital fa aquests sorolls?- Diu un altre.

-BBBBRRRR!!- Altra vegada, desconcertant als veïns.

-Es veritat, fa un soroll esgarrifant- Diu un altre.

-Calleu! Jo no sento res- va dir el professor.

-Vosaltres dos- diu el professor, tot seguint- Aniré a GAES abans de vindre al institut, CENT vegades-

I els dos nois no van tornar a dir res més al cap d’una estona.

-BBBBRRRRR!!- Altre cop el “Chinitu”

-Hem de reconèixer que és un malparit- Va dir una amiga meva.

Fins que després el professor ja va sentir el soroll.

Què li passa, que s’ha constipat ho què?

I així que de cop... la càmera va es començar a llençar rajos com a les pel·lícules d’acció.

Ens vam quedar bocabadats, però després va parar.

La pissarra digital li tenia molta mania a la pissarra normal per que com veia que la usàvem, es va enfadar i va petar de ràbia.

Però la vam calmar. La classe va continuar amb tota normalitat.

Va sonar el timbre de canvi de assignatura.

Ens tocava anglès a una altra classe. Va passar mol ràpida aquella hora. Vam fer un mini concurs de paraules i ens vam plenar la panxa de xocolata que mos havien donat, però se mos va buidar després.

-Mmmmm!- quan hi penso amb la xocolata es que se me cau la baba com al famós “Homer Simpson”- va dir un flipat.

Però quan hi vam arribar a la classe... estava ple de fum i els bombers hi estaven allí. Resulta que el “Chinitu” es va quemar o millor dit que va reventar.

-A fotre pel sac el “Chino” i no flotéssiu més deixalles aquí- Van dir amb un to de veu meravellosament meravellós.

Al final, el “Chino” va morir, però la pissarra normal encara hi seguia allí la pobra.

Però no! hi va tindré que venir el nebot del “Chinitu”. –Buah,- però mos la vam fotre tots a casa.

Així que vaig agafar l’autobús i me la vaig pirar a casa. Vaig arribar a casa, ho vaig contar. Vaig fer deures, vaig sopar, hi vaig veure “Bola de Drac” i me’n vaig anar a dormir.

Va ser un dia ata barrat amb en “Toshi” allí. Si segueix allí, ja mon podem anar a dormir.