Princesa, no era la teva lluita... o sí?- Noemí Tauroni Espelta

Princesa, no era la teva lluita... o sí?- Noemí Tauroni Espelta

Tiamat, un planeta desconegut per a la nostra memòria, orbitava fa milers d’anys, entre Júpiter i Mart. Però la seva òrbita estava predestinada a creuar-se amb la d’un astre col.losal que s’oposava a l’ordre conegut dins del nostre Sistema, Nibiru. Un astre prepotent que tan podia sobreviure a les proximitats del nostre Sol, com ho podia fer a la foscor de l’espai exterior tan desconegut per nosaltres.
Dos grans Titans destinats a trobar-se. Un gran espectacle d’atraccions. Una guerra on els oponents no sabien que acabarien lluitant.

La gran Tiamat pegava voltes innocentment amb els seus companys, sense imaginar-se que pugués arribar mai a viure una relació tan íntima amb aquest extranger que havia estat engendrat a l’obscuritat més remota que ens envolta. Una negror que molts no volem mirar per por de perdre’ns dins la seva inmesitat.

Aquests dos grans éssers van coincidir en les seves rutes, i per física es van atraure. Però la gran massa del desconegut pesava més, i la balança es va decantar. Els milers d’anys donant voltes pels racons més inhòspits l’havien fet créixer. Tants planetes arrassats pel seu poder d’atracció, tantes despulles planetàries absorbides pel seu carisma.

Tiamat no va tenir temps de veure la foscor que envoltava a n’aquest poderós gegant. Tan sols va sentir la seva atracció i tan sols va veure la cara que li mostrava, sense adonar-se’n que no venia sol. Fidels seguidors engendrats en el passat l’acompanyaven, i van romandre a les fosques fins que va ser massa tard per a qualsevol retirada victoriosa.

Atreta per la força del nouvingut, Tiamat va començar a canviar el seu trajecte per primer cop en la seva existència. Un viatge que sempre havia compartit harmònicament amb els que la rodejaven. El desconegut l’atreia. L’atreia el joc de llums que surgien en fondres els camps magnètics que els envoltaven. Un espectacle mai vist dins al Sistema, un espectacle que prometia ser meravellós i que copsava l’atenció dels que es trobaven a prop. Dos grans podoresos predestinats a ser rivals malgrat la mútua atracció que sentien.

Fins aleshores, la vida de Tiamat havia estat monòtona però amb aquesta aparició de la llunyania, la seva vida va canviar. Per fi podia veure el seu entorn des d’un punt de vista diferent. Sent arrancada del ciclisme al que estava condemnada, per empendre un viatge als confins de l’Univers, atreta per l’errant que inesperadament havia aparegut pels seus voltants.

Però el gir cíclic de la vida va revelar el vertader destí al que Tiamat estava lligada. Un satèl.lit de roca blanca va aparèixer per la part més fosca de Nibiru. Sempre havia estat allí, protegint-se de la llum darrera la inmensa sombra que perseguia al misteriós cavaller. El cortesà havia atret afablement a la jove amb dolços moviments rotaroris, però no li va advertir del perill a que l’exposava. Amb paora, ara Tiamat buscava refugi entre els seus companys de sempre, el déu i el guerrer.

No podia escapar.

Horroritzada veia com la seva existència estava condemnada a un inevitable fi amb resultats destructius. El que havia estat un joc de llums i magnetismes, s’estava transformant en una inmensa foscor i descàrregues elèctriques amenaçadores per a qualsevol tipus de vida en Tiamat.

El xoc es va produir. Les lacres del passat de Nibiru van colpejar violentament la superfície de Tiamat, sacsejant inevitablement l’interior del planeta. El seu món va quedar aniquil.lat. Nibiru va permetre que els fantasmes que el rodejaven trenquessin l’atracció. Els dos amants van ser separats per l’agressiva colisió que havia estat escrita en temps passats.

Tiamat mai tornaria a ser la inmensa massa que havia estat.

L’enfrontament viscut li desgarrà una part que, encara ara, orbita pel mateix lloc, recordant la forta atracció que va sorgir entre aquests dos mons de natura diferent.
Tot i així, no va ser la fi.

L’altra part del malaurat planeta va sobreviure, refugiant-se al darrere de Mart que ara tenia al seu avast un gran escut fabricat amb les despulles que la destrucció havia deixat. Un cinturó que el rodejava protegint-lo de qualsevol atac exterior.
Tiamat havia desaparegut.

Però, la Terra havia nascut.

Trobant el lloc idoni per portar a fi el seu vertader destí, engendrar la vida que hem conegut. Però ara no estava sola, la Lluna l’acompanyava, reminicències d’un passat control.lades per la seva gravetat en pro d’un futur millor.

I Nibiru?

El silenci el va rodejar. Va seguir el seu camí, perseguit pels seus destructors, endisant-se en la foscor d’on va sorgir. Esperant reaparèixer en algún moment victoriós, o perdres eternament per les tenebres que l’havien forjat.

Dedicat a un rodamons adicte que ha estat i és esTimat