I no en voldria fer d'això un monòleg- Belinda Roca Navarro GUANYADORA DEL PREMI CATEGORIA D

I no en voldria fer d'això un monòleg- Belinda Roca Navarro GUANYADORA DEL PREMI CATEGORIA D

Però permeti’m que li digui senyor que ha deixat de significar res per mi. No és que estigui boja, no...simplement que ni fu ni fa, ni fred ni calor. Oi que m’entén que vull dir? I ja sap que jo al principi em moria per vostè. Em vaig aprimar 12 quilos, que ja em feia falta (tot s’ha de dir) però no provava ni l’aigua. Estava tan plena d’amor que tota la resta em sobrava. Per sobrar-me, em sobrava fins a mi mateixa. El veia a tota hora, quan dormia amb desconeguts, quan cantava a la dutxa, quan parlava amb els companys de classe, quan plorava amb aquells serials, quan mantenia relacions sexuals amb altres homes (sí, sí, això també ho vaig fer); ja sap que l’amor no té res a veure amb això. La carn és dèbil, senyor, vostè ho deu saber millor que ningú, quan aquella meuca se li va apropar el dia del seu casament amb la Remei i van acabar al lavabo del restaurant, bé que ho va comprovar. Però no li he de retreure res jo, que si començàvem amb retrets ja sap que no acabaríem fins passat demà. Que jo tampoc em quedo curta. L’ésser humà en fa moltes de cagades, moltes! Però què me’n diu del sentit de la vida? Què seria l’existència sense aquestes petites entremaliadures? A mi les dolenteries m’han sortit caríssimes, sobretot l’última. No sé perquè li explico tot això ara. I és que el vaig estimar tant, senyor. No concebia la vida sense vostè al meu costat. Gairebé es va fer imprescindible, com respirar o raspatllar-se les dents abans d’anar a dormir o com untar la melmelada amb ganivet de punta rodona. Quan em vaig trobar a la seva mare al mercat, la sang em va pujar directament a la cara. Semblava un pebrot. I això que la seva mare no en sabia res dels sentiments que jo sentia cap a vostè, per això quan vaig anar a la parada del peix on estava ella, entre orades i llisses, li vaig confessar que estava enamorada del seu fill; així, directe, sense vacil•lacions. La peixatera, que estava a l’aguait i ho va sentir es va posar més contenta que la seva pròpia mare. Em va mirar amb cara múrria i em va dir que com m’atrevia. Ai, les mares! Igual no em va veure prou bona pel seu fill, tot i que jo aquell dia anava molt arreglada, tot s’ha de dir. Clar que jo no sabia segur si era la seva mare, però tenien la mateixa forma de creuar les cames i els ulls marrons calcats!
Després ja va ser tot més difícil. Es va fer molt de pregar vostè, semblava viure en un altre món. Bé que ho sabia jo que al final acabaria al meu costat (les dones tenim un sisè sentit per a veure aquestes coses), però jo vaig fer veure que no ho sabia i vostè realment encara no ho sabia. A la seva primera conversa amb mi va fer completament el ridícul, senyor, amb tots els meus respectes. Quan li vaig demanar foc, allí, a la sortida de la universitat, i després d’estar burxant mitja hora per les butxaques dels pantalons em va treure un tampó femení sense adonar-se’n, a mi em va caure el mite als peus, suposo que m’entendrà. Fins i tot apel•lant al tan utilitzat i alhora no creïble” tot té una explicació”, la meva idea preconcebuda sobre vostè va canviar com de la nit al dia.

Jo també en vaig fer de ximpleries davant seu a partir de l’incident. Suposo que no va jugar al meu favor caure estesa com una palaia davant de vostè mentre intentava endevinar cap a on anava i em vaig emprestar contra la columna de l’entrada.
Li he de dir , però, que el "moment-encenedor" se’m va oblidar a les poques setmanes, l’amor tornava a bullir a dintre meu com sempre, com havia fet des del dia en que el vaig veure assegut a un dels bancs de la universitat llegint “ L’estranger” de Camus. Vaig imaginar-me que vostè es devia sentir com el protagonista del llibre i allí, en aquell precís instant, em vaig enamorar de vostè. Crec que no sabia que jo existia fins el dia del tampó, quan ja cansada de mirar-lo de reüll, de fer-li somriures de Mona Lisa sense aconseguir captar la seva atenció, se’m va ocórrer demanar-li foc. No, no, jo no fumava en aquella època, de fet si al final se l’hagués tret no sé pas què m’hauria encès, però la originalitat no es troba entre els meus forts en moments de pressió i passió conjunta.
El vaig odiar el dia que el vaig veure passejant de la mà amb una dona de cabells rossos i sabates de taló. Vaig odiar-lo més a vostè que a ella. Em vaig passar la nit plorant. Com em podia fer allò a mi? Clar que vostè no en sabia res del meu enamorament envers la seva persona, però no eren coses de fer, aquelles. S’estimaven a cada racó, li posava la mà a la part baixa de l'esquena... Com creu que em vaig sentir jo? eh?, s'ho pot imaginar?

Quan va entrar pel vestíbul de la universitat i li vaig donar una bufetada suposo que es devia estranyar. N'estava molt, d'enfadada. No em va dir res vostè, només li faltava haver-me parat l’altra galta.. i això encara em va enfurismar més, sap?, perquè jo volia cridar-li, treure tota la meva ràbia, plorar com una boja i després fer-li un petó intens. Però amb aquella cara que feia no em va donar peu a que fes tot això que volia fer. Feia cara de merèixer-se el cop.
I amb el temps i amb paciència per part meva, vaig aconseguir que em demanés d'acompanyar-lo a l'enterrament d'un cosí allunyat al qual mai veia. Clar que no és la millor forma de començar una relació, però a mi ja m'anava bé. De fet, em vaig empolainar com si anés a la més gran de les festes. Li volia donar una bona impressió, ja m'entén. Volia que sabés que era una bona acompanyant, que per tot on anés el faria quedar bé, jo. I tant bé que va anar aquell dia! Se'n recorda? Just quan es va acabar l'enterrament, em va treure les calces. Jo ho vaig relacionar amb allò de que " a las penas puñaladas". Sabia que estava trist i sabia del cert que això l'alegraria. Per això no m'hi vaig negar. No es pensi que ho faig amb tothom això, valga'm Déu; però l’ocasió s'ho ben mereixia.

El dia que em va convidar al cinema va ser en realitat la primera cita, sense excuses pel mig. Pel simple fet d'anar amb mi. No hi cabia a la pell. Semblava que volava jo. Mai vaig saber la películ•la que vam anar a veure, perquè comprendrà que jo pel que menys estava era per la pantalla. El mirava i no em podia creure que estigués allí, al meu costat. Recordo que quan ens vam posar a viure junts li feia llegir el llibre de Camus pels racons de la casa i jo m'enamorava de nou, amb més intensitat cada vegada.

I de cop i volta una espècie de tsunami m'ha arrasat. A mi i a vostè. He decidit marxar, no del país, ni de la ciutat, sinó d'aquesta casa. Perquè el miro i ni el vull besar ni pegar-li una galtada i això és dolent, sap?Es preguntarà el perquè i jo no en tinc de respostes, que es pensa que sóc una enciclopèdia jo?
Només li diré que aquest matí assegut al banc del parc on cada matí vaig a donar menjar als meus colomets he vist un home assegut llegint un llibre anomenat "La fi de l'amor". No em dirà que no és una senyal...