Faluga- Laura Mur Cervelló

Faluga- Laura Mur Cervelló

El seu cos menut i la seva aparença fràgil contrastaven amb la força que transmetia fes el que fes. Realment era poca cosa, recordo que les robes sempre li anaven balderes, però devia ser forta perquè no la vaig veure mai malalta, tampoc la vaig veure mai amb les mans parades. Aquelles dits sarmentosos solcats per rius blaus de semblaven tenir el poder de donar vida al que toqués, eren només una part precisa d’aquella màquina perfecta que no em va parar mai de sorprendre. Amb la seua bata sense mànigues a sobre de la roba, com una mena de davantal fet a mida d’una dona que necessitava cobertura per totes bandes, amb aquella bata anava i venia per la casa. Ara netejant, estenent al balcó, a la cuina fent el dinar, preparant la llar de foc, donant menjar a les gallines, cosint, i un llarg etcètera del que moltes vegades jo també formava part. Imagino que aleshores jo devia ser com una d’aquelles mosques tardorenques que destorben més que altra cosa.

Ella sempre em deia Faluga, perquè jo li recordava a les formigues petites que recollia al carrer i que no paraven quietes ni un moment. Aquelles meletxes eren el meu petit tresor. Tu també ets un bitxet com elles, em deia sempre, Faluga, Falugueta de la iaia. Algunes vegades els pares marxaven i em deixaven uns dies a casa seua. Solia fer sopes escaldades per sopar, cada nit, deia que eren el millor plat per a escalfar el cos a l’ hivern i per a refrescar-lo a l’estiu. Recordo que no m’agradaven, bé per a ser més exacte recordo que les odiava, però me les menjava, i van acabar agradant-me, quin remei! Sabia que després de sopar sempre em tenia reservada alguna llaminadura dolça i només per això valia la pena fer l’esforç. Sempre he estat llèpola. Ametlles garrapinyades, un corrasson, un bocinet de pa de figues, una cassoleta de mel i mató o un pastisset. A l’hivern, després de sopar seiem a la vora del foc en aquelles cadires baixetes de boga que jo pensava que ella havia escurçat per a estar prop del foc. Al cap dels anys vaig descobrir que ja les venien amb les potes més curtes. De vegades miràvem la tele, però normalment ella cosia i jo parlava i parlava mentre jugava amb els troncs, “ Faluga, deixa estar el foc que et pixaràs al llit”, jo reia i seguia fent. M’agradava molt el seu cabell blanc i de vegades, quan estàvem assegudes en aquelles cadiretes baixes, em deixava que la pentinés i aguantava amb paciència infinita les meves pràctiques de perruqueria. Quan li deia que no m’agradava tenir el cabell de color marró i que el voldria tenir blanc com ella, es feia un fart de riure, clavava l’agulla a la peça que estava cosint, deixava reposar la roba sobre a la falda, m’agafava la cara amb les dues mans sarmentoses i tèbies i em parlava sense deixar de mirar-me als ulls amb els seus ulls color mel de dolçor infinita, i em deia:“ Doncs no pateixis, Faluga, que un dia els tindràs tan blancs com jo, però no et cal córrer...que tot arribarà”. I mentre em parlava,les seves mans m’acariciaven i em deien que aquelles paraules, com totes les que em deia eren tan certes que les podia creure, i no sols me les creia, que les feia meves.

De la Maria, la meua iaia, em queda el nom, que també és Maria, i una imatge difusa que ha anat creixent amb mi. Una imatge que torna viva cada cop que menjo un plat de sopes escaldades, quan em miro els cabells blancs o quan faig les ametlles garrapinyades tal i com ella em va ensenyar. No entenc que es puguin fer d’altra manera. Aleshores miro al cel i torno a veure els seus ulls color mel de dolçor infinita i una brisa suau m’embolcalla i em porta la seva veu des d’algun lloc , Faluga...