El vigilant del museu- Daniel Monfort Climent

El vigilant del museu- Daniel Monfort Climent

Li dono al contacte del meu Twingo de color lila, amb la seua lleugera ratlla a la porta esquerra, s’encén la ràdio, programa de diumenge al matí, música clàssica amb aquella veu del comentarista d’home vell jovial admirat. Mamprenc camí cap al museu de la porcellana, com cada dia menys els dilluns, des de fa trenta cinc anys. Aparco el cotxe sobre la grava del aparcament, just al peu del masteler de la bandera del nostre avorrit país. Des del hall del museu ix Alí amb els ulls plens de son després d’haver passat una nit vigilant un museu dedicat a la porcellana en una ciutat centreeuropea reputada precisament per la porcellana. Ens saludem, com sempre, amb un sec bon dia i amb un breu resum de la nit, a la vitrina de la sala C dedicada a la porcellana japonesa del segle XVIII s’ha fos la bombeta. Anotat.

Entro dins del museu, deso l’abric al petit armari que tenim els empleats i em penjo la targeta que diu Vigilant del Museu Nacional de la Porcellana, Sr. Stevenjska; tot seguit vaig a la sala d’interruptors, irònicament molt fosca, per a començar a donar-li llum al museu. En uns vells paperets plens de pols està anotat a quina sala o vitrina correspon cada interruptor, però a mi no em fan falta eixes anotacions, cada matí cíclicament el mateix gest acompanyat dels mateixos sorolls.

Arriba la Izabela, malcarada com sempre, a cinc minuts d’obrir. Al nostre senyor
director, durant el discurs del vals de Nadal, li agrada recordar-nos els objectius
principals d'un museu nacional, i estos objectius són: u, acostar el patrimoni cultural de la nostra nació als altres pobles del món; dos, ensenyar als nostres jóvens escolars i universitaris quin és el nostre passat i savoir faire i tres, demostrar a la comunitat internacional que tant abans com després de la caiguda del mur de Berlín vam ser i som un poble amb passió pel bell i amb bon gust. Doncs bé, totes estes responsabilitats de tan alt nivell recauen sobre la Izabela, fadrina vella, poques paraules i seques, rectitud d’exèrcit roig, simpatia de pitbull. Ella és la primera persona que ens trobem a l’entrada del museu, que us preguntarà en quina llengua voleu el prospecte i que us vendrà un cendrer de porcellana fet a Xina com a souvenir del nostre establiment. Així va la nostra institució i així es transmet el nostre passat de generació en generació.

Ignoro els renecs habituals de la Izabela, pujo per les polides escales de marbre fins a l’ala B i m’instal·lo a la vella cadira de vigilant sota una gran finestra que dóna al pati, tot esperant els primers visitants. Passen deu minuts de les nou del matí i apareixen els primers.

Se’ls reconeix fàcilment, fins i tot abans d’arribar a veure’ls ja se’ls escolta, amb el soroll que fan les soles de les sabatilles esportives pensades per a dur-les dins un pavelló esportiu i no dins d’un museu amb el sòl marbrat. Són els jóvens que es recorren un país, una regió, el planeta?, a cops de guia turística. Si a la nostra vella ciutat se’ls recomana amb dos estrelletes el nostre museu, han d’entrar-hi, a la força. Després, dos carrers més amunt, la mateixa guia els recomanaria amb una estrelleta un centre d’estudi de la música urbana postcontemporània i passarien sense despentinar-se dels gerros de porcellana de la princesa Elisabeth als graffitis i les viseres de les gorres al revés. Solen aguantar estoicament les vitrines del museu, per a que no es diga que un museu dos estrelles els ha semblat pof. Normalment este tipus de visitant es ventila les vitrines de la meua ala amb una mitjana de tres minuts i cinquanta segons, els d’avui han estat dos minuts de més perquè ell s’ha passat un minut davant la gran enciamera que té un toreador cantant-li a la seua Carmen. M’han caigut en gràcia i tot.

Com cada cap de setmana m’ha aparegut el pare divorciat i en el cas d’avui la seua filla. A vegades els pares mostren interès pel museu i treballen per aconseguir els objectius del nostre senyor director, però avui, ni a ell li interessava massa la vaixella de la princesa més viciosa de la nostra història moderna ni a sa filla el contraban de vaixella xinesa que feien alguns dels nostres nobles més venerats. S’han passejat per les vitrines amb l’acord tàcit que han de passar la jornada del dissabte junts, fent esforços comunicatius per ambdues parts davant de refinades tasses de te. Marxaran del museu, ell la portarà a un McDonalds i ella serà més feliç, molt més que al museu, i encara somriurà més quan se’n tornarà amb la mare amb un nou joc de vídeo consola baix del braç.

Durant el matí també han tret el nas pel museu els esnobs que consideren que l’art
només es pot plasmar sobre una tela i mai sobre l’argila, el professor d’universitat
jubilat expert en el renaixement, els seguidors de l’equip d’handbol que s’enfrontarà
esta vesprada a l’equip de la nostra ciutat, un parell de famílies cristianes després de la missa dominical, una excursió de pensionistes amb el temps ben comptat que després l’autocar els durà a una fàbrica de fer dinars i algun indefinible més. Els últims han estat dos japonesos realment decebuts per no poder fotografiar dins del museu, tant decebuts que de repent la porcellana ha perdut qualsevol interès per a ells.

Es fa l’hora de tancar, diumenge de vesprada no obrim. Fins dimarts Izabela, que vage
bé Jan. Apago les llums, espero el guàrdia jurat, tot en ordre. A la ràdio del cotxe ara ja han passat als valsos. Abans d’anar a casa paro a la taverna d’en Bernard, demano una cervesa, faig un cop de vista ràpid al Mlada Fronta Dnes on llegeixo que Dolor de alma no va quedar ni entre els cinc primers cavalls ahir al hipòdrom i que un escàndol de faldilles taca el nostre ministre de sanitat. Adéu Bernard, bona setmana! Dins de la meua finca pujo per les escales, com sempre. Al replà ja fa olor a l’estofat dels diumenges, i quan encara estic buscant la clau a la butxaca, s’obre la porta i l’Aneta em pregunta, com ha anat? Bé.

Mentre engoleixo l’estofat de bou i tinc la foto del bateig del Lumír, el meu nét, allà al davant, penso si no és un gran deliri passar-se el dia retenint tots estos detalls sobre el curiós espècimen representat pel turista que visita el nostre avorrit país, per a transcriure’ls després al tard amb la Olivetti i esperar que un dia, en Lumír, se’ls trobarà tancats en una capsa metàl·lica de galetes de mantega, se’ls llegirà amb fruïció i els podrà vendre a un editor, a poder ser mediterrani. Temps al temps.