Puppy i Pasqualino- Tomàs Camacho Molina

Puppy i Pasqualino- Tomàs Camacho Molina

Hi ha animals que tenen una mirada tan humana que fa que ens sorprenguem després del seu silenci o els seus lladrucs. Humana, però amb un deix de tristesa, amb un polsim d’humiliació que la desvirtua. Un d’estos gossos de mirada humana es deia Pasqualino i l’altre era la Puppy.

Puppy va ser una estranya herència, un animal adoptat que, de menut, només feia que llepar, llepar d’una manera que arribava a ser molesta (acostumats a la contenció som incapaços d’encaixar l’escomesa d’un afecte tan desmesurat).

Puppy tenia altres virtuts: era capaç d’imitar el so de les ambulàncies. Ho vam saber per unes veïnes que l’havien escoltada en més d’una ocasió. Quan la gossa sentia l’ambulància, ella reproduïa aquell so. Nosaltres vam rebre la notícia amb una incredulitat molt gran, però un dia vam sentir amb un gran calfred, aquella imitació. Hauríem pogut especular amb aquella facultat i portar-la a la tele i traure una rendibilitat d’aquell fenomen estrany, però vam conformar-nos amb presumir d’aquell fet al nostre entorn més immediat. Com qui té un rellotge preuat i no l’empenyora, com qui té una col•lecció de monedes i segells però es resisteix a l’impuls de la seua venda, amb la qual cosa adquirix més valor.

Jo estava una mica fastiguejat de les faenes que em corresponien, que eren gairebé totes: passejar-la, netejar el seu terrat, recollir les tifes que anava amollant pel carrer, portar-la al veterinari en els casos més difícils, etc... Mai em vaig considerar el seu amo, mai m’he considerat, ni em consideraré, l’amo de cap animal.

Passava de tant en tant algun esdeveniment curiós. Hi havia dos o tres persones del barri a les quals tenia autèntica tírria i se’ls llançava als peus. Havies de tirar de la corda per evitar algun conflicte major. La veritat és que resulta molest ser abornat per un gos, i encara més, ser mossegat. Uns familiars meus tenien un gos que si li tocava el cap algú que no fos de la família rebia una queixalada súbita. També si tocaves la mare es llançava contra tu. Estos incidents es van sovintejar tant que es va haver, amb pesar, de prendre una decisió. He participat en una ocasió de l’episodi del traspàs d’un gos que havia arribat a ser molest i us puc jurar que, en el moment del traspàs vaig notar una infinita solidaritat amb aquella víctima i em vaig prometre a mi mateix no prendre cap decisió executiva sobre cap animal que no fos jo mateix, un cop passats els cinquanta anys.

En canvi, Puppy resistia bé. Tot i que hi havia estos episodis molests la situació no era ni angoixant ni insuperable, no estava acabant embogint, tot i que ja tenia una edat en la que els gossos comencen a tindre problemes de senilitat. Els gossos en esta situació despertant una sensibilitat especial per part meua, però sóc incapaç d’acostar-m’hi.

Un fet curiós és que a l’època de zel la sovintejaven dos gossos, els dos animalets eren molt semblants: combinació de blanc i negre, orelles en punta, d’una mida més aviat menuda, com la pròpia Puppy. En algun moment el gos se’m quedava mirant i us puc ben assegurar que semblava que articulés un cosa semblant a la murmuració. Poc temps després vaig llegir al diari més d’una notícia relacionada amb les habilitats lingüístiques dels gossos, el seu coneixement de al voltant d’unes cent paraules i la seu capacitat d’articular-ne alguna. Mai he pensat que l’home estiga molt per damunt de l’animal en alguns aspectes. Tinc la sensació que els gossos, que alguns gossos, no tenen una vida molt complicada, a diferència dels humans, sembla que cada any que passa les dificultats siguen majors, els canvis als quals vivim sotmesos són tan grans que necessàriament se n’ha de parlar. El cas és que mai vaig permetre que aquells festejadors de la Puppy aconseguisquessen el seu objectiu, i Puppy va viure sense copular. Se li posaven, de tant en tant, combinats hormonals per a alleugerir la circumstància. Tot i així va acabar patint una malaltia, la piòmetra, que és una infecció a l’úter com a conseqüència de no haver estat mai amb un gos.

La vaig portar al veterinari, va passar allí una nit. Se li va posar sèrum i altres medicines, però no va poder ser salvada, va morir a cal veterinari, els xiquets van plorar de valent. La nit aquella hi havia una pluja molt lleugera, al cotxe portava posat un cassette de Los Goliardos. Sonava: “Ay, Chana, Chana, como te gustan las avellanas./ Pa’ ti las pochas, pa mi las sanas.” La vaig enterrar a prop d’un mangraner i un presseguer. No puc evitar el mirar en terra, esperant que un dia emergisca per a llepar-me com solia.

És curiós, es tractava per a mi d’una obligació, i dura, però he acabat enyorant-la, al final devia ser ella la que em traia a passejar, les fresques nits d’estiu al passeig del port, a conversar de mil i una coses, gairebé sempre les mateixes, amb els avis savis, emigrants, mariners, eren converses a les quals li agradava assistir a ma filla menuda, li deiem la tertúlia, i tertúlia era. L’estiu ens permetia parlar, tranquil•lament, fins tard, sense pressa. La mar pròxima, la lluna present, i el far de Peníscola encenent, intermitent, la seua guia, i les llums de les faldes, i del camí de Vinaròs per la costa.

Pel que fa a Pasqualino era un gos eventual, un gos de visita, un gos que portaven uns amics, un gos andalús, un gos que vaig veure molt poques vegades, però que us asseguro que tenia una mirada tan humana que em produïa esgarrifances, vaig arribar a sospitar que contenia en el seu interior un contorsionista, evadit de la dura realitat dels animals humans, refugiat en el paradís de les contemplacions d’uns amos benignes, aparentant, interessadament, ser un animal animal.

Haurien fet una magnífica parella Puppy i Pasqualino, haurien tingut uns cadellets fantàstics que, com els dàlmates, ens haurien fet pensar en la granja de gossos a la vora del mar, que deia la cançó. De vegades he contemplat, amb una àcida mescla de satisfacció i tristesa, la còpula dels gossos al carrer. Ara, he de lamentar-me d’haver estat un repressor dels instints animals, però ja ho sabeu: als animals humans ens agrada escapolir-nos de les obligacions, sobretot, si no són rendibles.