El destí... no se sap mai!- Francesca Archilla Piñol

El destí... no se sap mai!- Francesca Archilla Piñol

Quantes vegades quan som adolescents ens preguntem, sobretot les noies, com serà el xicot de la nostra vida, si ens casarem, quants fills tindrem, què ens depararà el nostre destí...

D’això parlàvem -entre d’altres coses- quan ens reuníem als quatre cantons del meu poble o al portal de casa d’alguna de nosaltres.

Érem un grupet de set noies d’un poble de la Ribera. Jo, aleshores, m’afegia al grup durant les vacances de Setmana Santa i, sobretot, durant els anhelats mesos d’estiu quan venia de vacances amb els meus pares a casa dels avis.

Com moltes famílies de pobles petits, els pares un dia van prendre la decisió de canviar d’aires marxant a la gran ciutat a guanyar-se la vida ... Suposo i recordo molt vagament per poder donar, així, a les filles uns bons estudis i una millor estabilitat de la que disposaven fins llavors. Jo, en aquells moments, rondava els vuit anys acabats de complir.

Quina ximpleria!, penso ara. Us preguntareu per què? No saps mai que et depararà el destí!

Al poble es van quedar les sis noies, les meves amigues d’infantesa. I jo contant els dies, les setmanes, els mesos... i desitjant l’arribada un altre cop de les vacances per tornar a veure-les.

Quantes vegades al tancar els ulls recordo, emocionada, l’arribada als plans i, a la llunyania, la visió del meu estimat poble, el riu amb el seu pont d’arcades, les seves cases i, entre elles traient el nas, la punta del campanar de la vella església; a l’altre extrem, el derruït castell... El meu enyorat poble! Com sempre enfonsat al bell mig de la vallada envoltat d’aquella boirina xafogosa que tant el caracteritza durant els mesos d’estiu.

Els anys van anar passant i fou precisament l’estiu del 89 quan, per aquell temps, jo no tenia pas ganes que arribés aquell moment tan esperat i desitjat d’altres anys. No, aquell estiu no volia tornar al poble! Estava passant moments complicats d’adolescent. Problemes amb els pares. Un desengany amorós... un desengany amorós!! Ara, recordant-ho, faig mitja rialla.

Aquesta situació no té res en comparació amb tots els entrebancs que, poc a poc, et porten els dies.

A casa, els meus pares havien decidit fer obres i, més aviat, feia nosa que falta; així que, amb poques ganes, vaig preparar les maletes i cap al poble a veure els avis.

Aquell estiu ja es presentava diferent. Em sentia confosa, desanimada, no sabia ben bé què volia... No desitjava anar-hi però, al mateix temps, tenia una estranya sensació que m’empenyia. I així ho vaig fer. Tot va canviar en la meva vida aquell agost del 89.

Va ser quan vaig conèixer la meva mitja taronja, el meu amic, el meu confident ... la meva parella.

Una d’aquelles sis noies me’l va presentar. Ja feia temps que n’havia sentit parlar i ho sabia quasi tot d’ell perquè a ella li agradava i sempre en parlava a la més mínima ocasió.

Era un vespre de molta calor quan el vaig veure per primera vegada o, si més no, això creia jo.

Tot just entrar la meva amiga i jo al casal del poble -lloc de trobada de tot el jovent- em vaig trobar davant d’un noi mig estirat sobre una taula de billar intentant col•locar les boles per començar el joc. És ell! -em digué la meva amiga.

En aquell moment es va incorporar. Es girà i saludà a la meva amiga tot dient:
-No ens presentes? -referint-se a mi- .Què és la teva cosina? -afegí.
-No! -digué ella-. És una amiga.

Ens vam donar dos petons i vàrem continuar xerrant tots tres. Des del principi vaig adonar-me que acaparava tota la seva atenció. Però jo ni cas! Pel contrari intentava desviar la seva atenció cap a la meva amiga.

Els dies van anar passant i ens anàvem veient quasi totes les tardes. S’apropaven Festes Majors i una de tantes tardes vam quedar que vindria a buscar-me a casa. Havíem quedat vora les sis. Estava a punt d’entrar a la dutxa quan vaig sentir la veu de la meva àvia: -Nena, a baix hi ha un noi que demana per tu!. Tot seguit miro el rellotge i només eren quarts de quatre. Preocupada baixo volant per aquelles escales que semblaven inacabables pensant que havia succeït alguna cosa... i me’l trobo tot ben arreglat i perfumat!

Ell em mirà i amb una rialla de galta a galta em contà que ja no podia esperar-se més! Parlant amb la seva mare de qui era jo, ella li havia explicat que feia molts anys que ens coneixíem... que ens coneixíem dels quatre anys més o menys... que tots dos de petits anàvem agafats de les mans, un al costat de l’altre, com una parella ... que les nostres mares feien torns per portar-nos a l’escola ... fins i tot -em digué- que quan vam marxar del poble la meva mare havia regalat a la seva uns cistellets adornats amb cinta setinada de molts colors.

M’hagués agradat veure’m la cara en un mirall després d’haver escoltat tot allò! Us juro que aquell noi no l’havia vist en ma vida! Però amb el pas del temps vaig anar recordant; dins el meu subconscient quedaven petits records: aquella pujada que no s’acabava mai per arribar a col•legi; la imatge d’un noi amb un pantaló curt de peto a quadres blancs i marrons ... un noi que corria davant meu i que es girava, de tant en tant, fent una rialla.

Les nostres mares al seu moment deien: “-Qui ho sap... encara els casarem aquests dos...!”. I vés per on aquell vaticini es va fer realitat un 20 de juliol.

Vaig marxar per tornar. Qui m’ho hagués dit que faria cap al meu estimat poble on vaig passar part de la meva infantesa i que tant recordava i anhelava en l’adolescència ... I que acabaria tenint tres fills, dos d’ells bessons, fruits de la insistència i com va dir una persona: “-És una de les coses que et vas proposar i has aconseguit”; però això ja són figues d’un altre paner que potser algun dia ja us contaré...

Mentre us estic contant aquesta història, real o fictícia, em pregunto si aquesta és una més de les coses importants en la meva vida que he portat a terme amb èxit. No ho sé!

El lector que opini. Jo només sóc una d’aquelles noies que, amb les seves amigues, es reunien i feien volar coloms: com seria el nostre xicot, si ens casaríem, quants fills tindríem ... .

El destí ... no sé sap mai!