Crònica d'una mort anunciada- Ramon González Reverter

Crònica d'una mort anunciada- Ramon González Reverter

Diuen que la vida és meravellosa i el cert és que fins avui tot eren flors i violes. De fet, quan aquest matí m’he aixecat, res feia presagiar que seria un dia diferent, tan radicalment diferent dels altres. El motiu? Seguint el costum forjat per la rutina dels anys, m’he dirigit al lavabo per rentar-me i fer les necessitats quan de sobte he vist un reguitzell de sang al vàter. Valga’m Déu! Quelcom difícil de pair. Amoïnat per l’ensurt, m’empasso un glop de saliva sense bellugar-me. De seguida noto un calfred i, esglaiat, gairebé no he pogut reprimir les arcades mentre la suor m’amerava el cos.

La qüestió és: què hi ha dintre meu que no funciona correctament? Potser es tracta de la mateixa malaltia que va matar a la meva mare, que quasi acaba amb la vida del meu germà, a qui van haver d’operar d’urgències i ha obligat a passar pel quiròfan a algunes amistats? L’odiós i insidiós càncer. Una llarga i penosa malaltia que de ben segur em retirarà de la feina i, qui sap si també acabarà per prostrar-me en un llit la resta dels meus dies. Maleïda sia! Per què jo? Ha arribat la meva hora?

La reacció lògica ha estat tancar-me en la solitud de l’habitació i vessar llàgrimes d’impotència i resignació en tant meditava sobre aquest tràngol i en el calvari que no trigaré a patir. Perspectives tan esfereïdores esmicolen els meus plans de futur. Els somnis i les il•lusions se’n van en orris. Sumit en la trista realitat, noto l’amarga sensació de la derrota. El desassossec comença a fer efecte en la meva voluntat, ja que aviat no seré l’amo del meu propi destí. No goso pronunciar un lament contra aquest enutjós enemic, ni xiuxiuejar una pregària. Simplement m’acosto a la finestra i l’obro per permetre que la flaire a tarongina del jardí entri en la cambra. Respiro fondo i deixo que el meu esguard es perdi a l’horitzó. Mentre l’ànim és rossegat pel neguit, el meu pensament evoca els feliços episodis de la infantesa i d’altres no tant venturosos de la maduresa.

Crec, és més, estic convençut que els éssers humans, com qualsevol organisme viu, posseeixen un cicle vital. Sóc conscient d’això i accepto el meu destí. Tanmateix, he de confessar que m’espanta el patiment. Mai hagués imaginat que la Dama de la Dalla vingués tan aviat. Molt abans que les arrugues solquin el meu rostre, molt abans que les canes m’enteranyinen el cabell, molt abans que el meu cos hagi sofert els entrebancs de l’edat... però ja no hi remei. Encara que vulgui aplaçar l’inevitable, el futur sempre acaba per arribar i la mort és només qüestió de temps.

Atabalat per aquest impacte emocional, els dubtes fan trontollar la lucidesa del meu cervell, transformat de sobte en un gresol on es barregen tota mena de sensacions contradictòries. Llavors reflexiono: d’ara endavant, quina postura adoptaré? Faré públic el diagnòstic per recaptar paraules de consol? O m’estimaré més callar i afrontar amb valor els designis de la divina Providència? Em comportaré amb coratge en el dissortat destí que m’espera? Suportaré amb dignitat el dolor que anirà minvant progressivament la resistència? Encararé amb ironia el temps disponible? O cauré de genolls per suplicar clemència a Déu Totpoderós?

Abans de deixar-me vèncer per la malaltia i que el meu cos es negui a obeir, arribo a la conclusió que he de gaudir de cadascun dels dies que em manquen de vida. Què dic de cada dia? De cada hora i de cada minut. Al finalitzar cada jornada, jauré amb l’esperança d’obrir els ulls a trenc d’alba per gaudir de bell nou de la sortida del sol. Només desitjo que el final m’arribi en companyonia dels éssers estimats, en la intimitat, envoltat de la família, perquè la defunció sigui el menys traumàtica possible. Si la mort ha de suposar un descans, no existiria motiu per tenir-li por, però quan representa una llarga agonia que em conduirà a l’infern de la desesperació, llavors imposa molt de respecte. Tan de bo que els analgèsics ajudin a mitigar els intensos dolors que aleshores patiré.

Alguns dies després...

No gosava acostar-me al lavabo perquè preferia no esbrinar la veritat i seguir ignorant l’insondable misteri que es gestava al meu interior, per dir-ho d’una manera poètica. De fet, el neguit em produïa estrenyiment. Però ja no podia aguantar més. Poruc, vaja!

Resultat: Tot net. Ni rastre de sang, gens ni mica. Falsa alarma. Em sento revifar. Tanco els ulls i esbufego un sospir de alleujament... De seguida m’envaeix una afalagadora sensació de felicitat. Seguiré vivint, gràcies a Déu.