Crisi- Jordi Andreu Corbaton

Crisi- Jordi Andreu Corbaton

Va enfonsar el ganivet carn endins, i la sang li regalimava per la mà de forma grotesca, passejant per la tèbia pell blanca com un pallasso perdut en la pal•lidesa d’un escenari de circ. “Holaaaa!”, cridava amb el seu ridícul vestit de coloraines, el seu nas vermell, i deambulava fent saltirons portant aquelles sabates estúpides i enormes. Notava el tacte calent i viscós del pallasso maldestre cremant-li l’ànima, i la pell, una pell vella, cansada, tacada. En el mateix instant que recargolava l’arma perquè la ferida fos letal, recordà la por, el terror desbocat, l’odi sense mesura... però també l’orgull de victòria, que havien viscut en ell feia tants anys. Van ser anys de foscor, de misèria, de nens polsosos que bregaven per dur-se quelcom a la boca, però també de resurrecció...

La brigada de criminals amb placa que cridaven des del replà esbotzaren la porta brandint identificacions, plaques i papers de jutjats venuts als interessos de gossos que no sabien fer res més que suplicar justícia, bordar com sempre ho havien fet des del 1936. El grup de policies entrà com rates fugint d’una claveguera, escampant el seu ferum pestilent pels pocs mobles que ocupaven el menjador. Sentia l’olor d’orina que desprenien a cada passa aquell exèrcit de maricons i covards. L’espectacle de sang colpí les rates, i percebé un titubeig en el fill de puta que dirigia aquella orgia de despropòsits.

L’home, vell i decrèpit, jeia a terra, malferit, i les rates s’escamparen en totes direccions, amb els seus passamuntanyes, amb les seves corredisses, amb la fiblada roja dels seus punters làser, amb les botes retronant com repics de campana, com repics de tambors, de canonades... que trencaven el silenci funest que havia governat aquell pis fosc i pudent en què havia acabat malvivint, consumint la seva vida... desprès del que ell havia estat! Un dels maricons se li apropà i estirà la mà, preocupat pel vell que es dessagnava a terra vestit amb el seu uniforme militar de les milícies nacionals. El vell extragué l’arma del seu propi coll i amenaçà el nouvingut amb mans dèbils, erràtiques... mentre al carrer uns turistes anglesos borratxos discutien, observats per prostitutes barates que fugien davant aquell infame desplegament policial.

Les rates l’apuntaren de nou amb aquells fusells negres, negres com la nit en què matà els malparits dels rojos que creuaven l’Ebre com mariners estúpids atrets per cants de sirenes. Negre sobre blanc, i canonades de tinta... roig sobre negre, i el pallasso que seguia amb el seu espectacle dantesc... i les imatges, recloses en aquells papers amarronits pel temps i els anys, retornaven com glopades de nostàlgia amb cada borboll de sang: el fum, el foc cremant a les trinxeres, els avions passant com àguiles despietades, els cossos flotant al riu, tenyint de malva les corrents, els morts disparats per l’esquena... Roig sobre negre, negre sobre blanc... un calidoscopi d’imatges que li omplien la retina... Banderes onejant, salutacions, caps cots, mans enlaires, himnes, i parts... un no pot oblidar mai un cos humà esquarterat, mai...

L’home intentà aixecar de nou el braç, i entre la sang que ho cobria tot, deixà escapar un darrer esbufec, unes paraules confoses... “Dios, patria...”. Però mai acabà la frase.