Contra el mirall- Sandra Matamoros Anglès

Contra el mirall- Sandra Matamoros Anglès

La vaig conèixer un dimarts de maig, plovia, feia aquell dia típic de primavera que tan m'agrada, amb aquella llum, que fa brillar de forma especial la natura, feia olor d'herba mullada i una miqueta d'aire, era des del meu punt de un bon dia.

No recordava quan va ser l'ultim cop que em van presentar a algú i vaig connectar amb ella de forma instantània, de fet des que la vaig conèixer crec una mica més amb el destí, i amb les conjuncions d'astres que dominen la nostra vida.

L'Andrea, era una persona transparent, mai podia amagar ni les seves filies ni les seves fòbies, detestava la normalitat tot i que tal i com deia , feia molt temps que hi vivia.

Portava una vida simple, però no senzilla, la veritat es que feia molt temps que res la travessava ni aconseguia emocionar-la. De fet, des de fora era una persona de la que tenies poques coses que aprendre.

Vaig tenir sort., poc a poc vaig poder desgranar aquella dona petita, poc agraciada, amb la mirada perduda.

Ella sempre em deia que segur que sempre hi hauria un lloc millor on estar, per això sempre semblava incòmoda allí on es trobes.
L'Andrea mai explicava el que li passava havia arribat a la conclusió que el que no explicava era com si no existís, per tant gran part de la seva vida eren petits contes dels que ni ella sabia on arribava el llistó de la veritat i on el de la mentida.

Amb ànima de bruixa desdibuixava totes aquelles persones que se li posaven davant i amb gran sentit de la justícia divina despreciava sempre de portes endins la futilesa, la vanalitat i l'egoisme. Tot i això reconiexia no sentir-se incòmoda entre elles.

Un cop vaig gosar preguntar-li en que invertia el temps; Amb un mig somriure em digué:- "Normalment en preparar coses", Sorpresa vaig dir-li preparae què? Si mai et veig fent gran cosa. Va apartar la mirada, i es va ruboritzar sabia que aquella expressió denotava simplement por, por a l'incomprensió, por als judicis.

Sense mirar-me va continuar dient-" Gaudeixo del plaer de la meva pròpia companyía, em dedico a sentir i experimentar emocions, l'emoció d'escriure un pàrraf perfecte, l'emoció de descobrir ente les línies des meus poetes preferits un sentit únic i nou dels seus versos, l'emoció de ser la millor en un concurs de pastissos..."

Així va ser com vais saber que escrivia, es passava el dia pensant en possibles relats, amb històries sobre gent coneguda, en drames, però com sempre deia era art efímer, ja que pocs cops copsava al paper les seves elucubracions.

Les muses normalment la visitaven entre aquell espai entre la vigília i la son , llavors el cap li bullia amb mots, frases , capítols.. I així es sentia viva, una mica menys transparent, es sentia especial respecte al món, amb comunió amb ell.

També es dedicava a organitzar grans festes, amb aptas inmensos, pensava al detall els menús, veia la taula parada, la roba, la música, i les flors, fins i tot es veia sent la millor amfitriona mai coneguda. Però la veritat es que pocs cops cuinava, de fet sempre deia que la millor crítica es la que no t'han de donar mai.

Sempre s'habia sentit eclipsada per l'ombra de la gent que tenia al voltant i allò l'havia fet petita, cada cop més transparent. Però tot aquella lluentor perduda anava cap a dintre enlloc de perdres, com més petita es feia més creixia la seva part interior, cada cop li feia menys falta experimentar emocions amb altres persones o fins i tot compartir-les, tot esdevenia al final en una explosió interna de emocions pures i genuïnes.

Em preocupava que estigués tan sola, però ella sempre deia que potser estic sola però no m'hi sento, estic molt ben acompanyada.


Disfrutava en una festa mirant la gent, li agradava observar de lluny les converses, els gestos, les mirades, era en el fons una mica Voyer, ho reconeixia, li encantava poder desemmascarar les vides dels altres.

Mai havia sentit que tot allò que havia assolit sigues suficient, de fet sempre que la gent que la coneixia la descrivia feia servir adjectius com treballadora , mal caràcter.. al llarg dels anys sabia que en el fons volien dir, poc llesta, poc maca, de fet poca gent podia percebre la seva llum, aixó li molestava molt ja que ella era capaç de veure la genialitat de qui l'envoltava.

Per això feia molt que havia decidit passar desapercebuda, fer-se petita, i quan podia marxava física o mentalment es reinventava poc a poc per poder anar autodescobrint-se.

Havia aprés a trobar el plaer en l'esforç que feia per sentir i no en el fet de sentir en si mateix., estimava les coses semples, la llum de les tardes de tardor, el soroll d'un somriure al trencar-se.

Passejava per indrets coneguts redescobrint petits detalls que mai havia vist, estimava en silenci. Adorava la poesia i els nous significats diaris que trobava mentre pasava els seus ulls per sobre.

Torna a ser Maig torna a ploure, però l'Andrea no hi es, una infermetat de dintre com ella deia se la va emportar silenciosament com havia viscut, això també ho va viure cap a dintre.

Poc abans de marxar em va dir- " Saps potser sempre hi ha un lloc millor on estar, però jo sempre he volgut estar aquí, de fet crec que es un bon lloc per morir".
Potser no podem triar el que la vida ens depara però si com enfrontar-nos-hi, i com viure-la,potser l'Andrea no havia viatjat tan , ni havia conegut tanta gent com jo però tinc per segur que havia viscut i sentit molt més que jo