Classe - Anna M. Ralda Bas

Classe - Anna M. Ralda Bas

Van ensopegar a la sortida de l’ascensor a frec de roba. Perdó, es va excusar ell. Ni se’l va escoltar, aqueferada revisant el mòbil. No obstant va arronsar el nas per tal de palesar l’intrínsec menyspreu que sentia envers la plebs, com si la pudor que vessava l’empestés. En veure la trucada perduda li van començar a suar els palmells i el coll se li va enrogir lleugerament. No se solia ruboritzar ni manifestava les emocions, un exercici d’autocontrol que practicava des que estudiava a les monges. Només aquella discreta foguerada, que dissimuladament es tapava amb la mà, la delatava. El trucaria; ans, però, hauria de veure al de la 207. Es tractava d’un d’aquells pacients que pretenia fer de l’estada a l’hospital unes vacances pagades. Si bé la intervenció es va complicar perquè se’ls hi va anar la mà i li van esgarrar el budell, els símptomes que deia patir eren pura representació. És clar que el color de la ferida i la febre la despistava. Ben segur que era psicosomàtic. El veia capaç de tot a aquell galifardeu, resseguint-la amb l’esgaurd de dalt a baix cada cop que l’explorava. El trucaria de seguida. No podia deixar passar l’oportunitat o potser no en tindria altra. El Fontana no era qualsevol. Durant cinc anys havia estat el cap de servei i es deia que seria el nou director del centre. Per mèrits professionals era el més indicat. A més, rebia molt de suport polític, indispensable en determinats centres amb certa perniciosa tendència a l’endogàmia. Corrien rumors que afirmaven que el germà gran seria el proper Conseller de Salut; el cognom pesava, és clar. No el deixaria escapar. Què eren dotze anys de diferència i quina importància tenia que fos tan malcarat (un malparit més aviat, segons la modesta opinió d’un sector del personal); no significava res, només una forma de fer-se respectar. Era tan interessant, tenia tanta classe!. La classe, tot just. Ella delerava per la classe. Aquell do inefable atorgat a uns pocs independentment del seu status o edat, la captivadora seducció que transmeten algunes persones a través de la seva forma de ser i estar. Tanmateix ella es delia per l’altra classe, la que aspirava aconseguir, la que atorga la posició social. La que mai no havia tingut i per aquest motiu desdenyava als qui eren com ella i desava els seus humils orígens amb pany i clau com si fossin una deshonra.
II

Havia reaccionat massa tard en sortir de l’ascensor. Quan se’n va adonar que era ella ja l’havia perdut de vista, com si s’hagués volatilitzat. Potser estava darrera d’una d’aquelles enigmàtiques portes color gris perla, però quina seria la bona si totes eren iguales. Els hospitals tenen una estructura minimalista desconcertant. Ho va deixar córrer i va anar cap al bar. No havia pogut aclucar l’ull en tota la nit i estava espès. Va demanar una mitjana i tot seguit es va desdir, tal vegada fos més adient un cafè per tal d’eixorivir-se. Tanmateix tenia tanta set que finalment va demanar la mitjana i un donuts. Ja eren dos quarts de deu del matí, com aquell que diu l’hora de l’aperitiu. De fet durant una època a aquelles hores ja en portava unes quantes de birres. Quan tenia per costum anar-se’n a dormir tard, prop de les tres de la tarda. No tenia gaire cosa a fer més que dormir. Dormir, beure, fumar, jugar a la borsa per tal de fer baixar les accions o descodificar i rebentar els programes de l’empresa paterna. No en va era un reputat informàtic. Al cap d’avall si no ho feia ell ho faria un altre, n’hi havien tants que l’odiaven al pare.
Ara en canvi tenia obligacions ineludibles, les quals desenvolupava de bona gana. L’àvia l’havia criat des de menut mentre la mare reposava en algun psiquiàtric. Significava molt per a ell. Malauradament era qüestió d’hores, li havia dit el metge. La iaia s’estava morint. Els ulls se li van amarar de llàgrimes i la dona que es prenia un tallat al costat seu se’l va quedar mirant amb llàstima. Amb aquelles grenyes i arrossegant per terra dos pams de pantalons feia coratge mirar-lo. Quina pinta, el jovent està perdut, rumiava la del tallat. Desconeixia que arribada l’hora aquell noi tan deixat es dutxaria, es pentinaria i es posaria l’americana d’Armani per assistir al funeral, tal i com li havia promès a l’àvia. Després, si es sentia amb forces, tornaria a l’hospital. Intuïa que era la dona de la seva vida.

El primer dia que es van creuar al semàfor ell tornava a l’apartament per dormir unes hores i anava una mica fumat. No tant, però, per no adonar-se de que la noia de cabells bruns, llavis molsuts i mirada indolent a partir d’aquell moment esdevindria la musa de la seva insuportable i fútil existència.
El segon cop que es van veure ella increpava una altra al bell mig del passadís. Portava una mena de pijama blanc que li marcava uns pitets erectes com a flams. Per la qual cosa va deduir que era metgessa; no pels pits sinó perquè anava de blanc. Encara que l’altra també anava de blanc, de fet allà tots vestien de blanc, resulten inquietants els hospitals per la inclinació a la repetició i al gregarisme. Al voltant del coll ella duia aquell aparell que sempre està fred i s’utilitza per auscultar el pit. La interfecta no en portava d’aparell i es deixava esbroncar com qui sent ploure però dòcilment sense rebel•lar-se. I això a ella l’exasperava. Està irresistible quan s’emprenya, arronsant el nasset amb un gest d’iniquitat. S’havia enamorat perdudament i quan acabés d’enllestir allò de l’àvia li diria. No la deixaria escapar.
III

A la matinada agafada de la mà del nét com feia quan era petit i ell tenia malsons, l’àvia va traspassar plàcidament i indolora arrossegant els millors records de la seva vida vinculats inexorablement a la iaia que tant l’havia estimat. De sobte va tenir la certesa que una etapa es tancava i alguna cosa inefable el menava a formar part d’un món que li resultava hostil. L’àvia s’enduia amb el seu òbit l’infant que mai no havia volgut deixar de ser. A partir d’ara tot hauria de ser diferent, especialment perquè ell era l’hereu universal de la fortuna de la malaurada progenitora, cavil•lava mentre conduïa abstret en la pèrdua irreparable. Sense adonar-se’n que el cotxe que s’havia saltat el semàfor per parlar pel mòbil l’envestia frontalment. Era la dona de la seva vida. La qui es delia per atènyer la classe que no posseïa i ara rebia de mans de la fatalitat, perquè a ell, bohemi empedreït, n’hi sobrava, de classe. El destí ineluctable els unia per sempre en una abraçada letal.