Bitllet d'anada i tornada - Mireia Reverter Antolí

Bitllet d'anada i tornada - Mireia Reverter Antolí

Havien passat cinc minuts de l’hora quan el cotxe va arrencar. Rere no hi havia ningú i va aprofitar per estirar el respatller. Va posar el mòbil en silenci. No volia que el molestessin durant el cap de setmana. Va connectar l’MP3 mentre mirava la carta que li havia arribat de la notaria.

La foto adjunta oferia el perfil d’una dona elegant encara que modestament vestida. Tot i que ha passat molt de temps, recorda la darrera conversa amb ella:
-No em deixis!
-No vull deixar-te, Josep- xiuxiuejava ella abraçada a ell i plorosa –Però és lo millor. Tons pares saben què convé. T’espera una nova vida tan bon punt surtigues del poble i m’oblidaràs ...
-No!-va tallar-la ell amb la impetuositat dels seus pocs anys-Mai t’oblidaré!
Una estrebada va obligar-lo a separar-se d’ella. Mentre se l’enduien a la força ell mirava cap enrere.
-T’estimo!
-Sigues feliç!

Des de llavors, no la va tornar a veure mai més. Però, tot i la seva tossuderia, va haver de reconèixer que ella tenia raó. De tots dos, era la que sempre encertava. En el fons, ell sabia que ella era mig bruixa i això el tenia fascinat. Més que la seva veu i els seus ulls. El fet d’avançar-se al futur despertava en Josep una atractiva sensació de misteri.
Ella sabia quan plouria i quan faria sol. Coneixia fórmules per curar mals de tot. L’hort de casa seva era el més ben cuidat i el més agradable a la vista de tot el poble i era molt apreciada pels veïns. Llàstima que el seu passat l’arrossegués tant que no tingués un racó dins l’estimació de la seva família.
Eren tots uns totxos … I ell ho havia estat més que ningú. Lluny del poble, la fortuna va somriure a la seva família. Les coses, complicades al principi, van anar prosperant. Mentre ell creixia, va ser el testimoni de la creació de l’empresa. Mentrestant, va fer el què feien tots els jóvens de l’ampli món. Va anar a la universitat, va viatjar molt, va sortir de festa, es va enamorar ... i la va oblidar.

Una suau frenada va fer que obrís els ulls. No s’havia adormit. Només s’havia abandonat als records d’un temps viscut sense entusiasme. Va mirar el mòbil. Estava ple de perdudes. No tenia cap gana de respondre als llepaculs que li anaven al darrere buscant favors. Va mirar al davant. La situació en què es trobava en aquells moments tampoc l’animava gaire. Hi havia caravana i per això l’ autocar restava parat. A la seva esquerra, el mar era una dèbil capa perduda entre cossos d’urbanitzacions. Esperava que el problema del riu, on va compartir moltes aventures, estigués resolt. Si no, el mar continuaria devorant els camps pelats i enfangats. Va sospirar mentre pensava en quina classe de persona s’havia convertit després que els haguessin separat a tots dos.
El sol, com si intuís els seus pensaments, va reflectir la seva imatge a la finestra. Ja era un home de trenta passats. Tenia una boirina a la mirada i els cabells, tot i algun fil blanc, eren negres com el fum de les cremes dels pagesos. L’executiu ocupava el seu posat i el seu somriure feia temps que havia desaparegut.

Ja estaven arribant al peatge. Segons el conductor, hauria de baixar i pujar a l’altre autocar. Ho va fer. De maletes, només en duia una de petita. Quatre mudes i prou. Ara que ella ja no hi era, no tenia sentit quedar-se més dies al poble.
Un cop dalt, tornant a contemplar el paisatge ebrenc, va donar un altre tomb pel seu passat. No es podia enganyar. Ella era l’única dona que l’havia comprès i l’havia estimat amb totes les seves coses bones i roïnes. No era que fos, precisament, ben considerat entre les dones de les quals sempre havia estat envoltat. Per sa mare i les seves germanes era un inútil i per a les dues esposes que havia tingut i les amants que havia aconseguit era massa útil. Almenys pel que fa a la posició econòmica.

Només ella, amb la seva mirada de curandera, sabia que els dos eren com un mateix ésser. Ell podria haver prosperat molt i era indubtable fins on havia arribat de tant pujar les escales del poder. Però li havien tret el més important. L’havien arrencat del poble i del riu i havien convertit la seva vida en una farsa. Amb ell, havien comès una injustícia.

L’autocar continuava enfilant suaus corbes i ell ho va comprendre. Tot i que ho van disfressar de milloria i conveniència, no tenien cap dret a fer el què van fer. La suposada influència que ella exercia damunt d’ell no era cap excusa per treure’l a la força d’aquelles terres. Perquè, encara que ella mai hagués existit, ell va descobrir quin era el seu lloc. Llavors, amb el balanceig del cotxe, es va confirmar. Ell pertanyia al poble que enunciava el cartell blanc i roig a una vora de la carretera. Ho podia sentir en l’olor dels garrofers, en la rugositat de les oliveres i en l’agredolç dels tarongers i llimoners.

Finalment, l’autocar es va parar. Havia arribat al seu destí i va baixar del vehicle blanc i beix. La plaça estava deserta i només s’escoltava la campana de l’ església i el vol dels moixons. No hi havia ningú. I, tot i així, tenia la impressió de no sentir-se sol. De sobte, una palometa va aparèixer davant dels seus ulls i va anar a ficar-se a la seva espatlla. Ell va somriure. Recordava quan els dos miraven les palometes que anaven tímidament pel seu hort i ella reia perquè el bon temps havia arribat. I, amb el bon temps, ella deia que ell estava més guapo. No. No se sentia sol. El dia l’acompanyava i, amb la palometa, va saber que l’esperit d’ella estava present i era al seu costat. Va pensar que potser no tot estava perdut.

I, des de feia molts i molts anys, el seu somriure va aparèixer de nou i una llàgrima se li escapà tot desfent la boirina de la seva mirada.

Va veure que se li atansava un home molt prim i es va eixugar els ulls immediatament. L’home es va parar davant d’ell i el va saludar:
-Benvingut, senyor Josep. L’estàvem esperant. El testament es llegirà d’aquí un parell d’hores. Si vol, pot dixar el seu equipatge a la fonda i descansar una mica ans d’anar a casa sa iaia.