Tasta'm- Càrol Brut Sanz GUANYADOR DEL PREMI CATEGORIA A

Tasta'm- Càrol Brut Sanz GUANYADOR DEL PREMI CATEGORIA A

I ara soc aquí... I recordo. Et recordo. Recordo que ho creia impossible. Impossible poder sentir. Poder sortir d’aquella bogeria. I em pregunto... vas ser real?
Aquella bella nit d’hivern. Nit freda, nit fosca, nit folla. Nit de l’any 1763. Aquella nit, la ciutat de Londres no estava preparada per un fet surrealista. Una nit que marcaria per sempre la meva vida, o que acabaria amb ella. Sí, acabaria. De fet, tu vas acabar amb ella. O jo vaig acabar amb la teva.

Continuo preguntant-me, podria haver sentit res mai tan fort? Vull dir, aquell sentiment tan perfecte que només l’havia tingut per tu i que de cop es va convertir en el pitjor, en el més dur.

Podria haver evitat aquell fatal final? Qualsevol altre home sí, però jo no sóc ni un qualsevol ni un home.

Voraven els finals de l’any 1762. Assegut allà, a les vores del riu Tàmesi, mirava com la lluna plena, més gran que mai, es reflectia en aquell riu que tants cops havia vist, però mai de la mateixa manera.

Intentava sortir de la rutina, desconnectar. Aquell lloc m’estava tornant boig, literalment. Necessitava cridar, esclatar.

Es cert, aquell treball m’agradava. Molt. M’agradava poder veure com la gent es rendia davant la bogeria i com després lluitava per guanyar-la.

Però de vegades em queia el món a sobre quan veia que ells mateixos es destruïen. No suportava veure gent que mai més sentirien, que mai més estimarien. Gent que podia ser forta, molt forta i les seves obsessions podien amb elles.

Jo, com altra gent de Londres, treballava a l’hospital psiquiàtric de St. Mary´s of Bethlehem, més conegut com Bedlam. Era un hospital molt característic del país. En aquella època, els més rics de Londres anaven a enriure-se’n dels malalts, com si aquella malaltia fos un espectacle. No era una feina senzilla, es clar, però vaig esforçar-me per treure totes les coses positives i les que feien que aquell treball fos tan especial. Normalment treballava en el sector dels homes, amb el grau més desenvolupat de la malaltia. Molt poca gent, en aquella ciutat i en aquell temps, volien treballar allí. Però a mi m’encantava, era el lloc on més aprenies. On més veies que no estaven tan malament, on part de la raó la tenien.

I penso en aquell home, Billy, el meu gran amic Billy, a qui primerament havien acusat d’homicida i desprès de demostrar davant dels jutges que estava malalt, van ingressar-lo. Billy va ser el que més em va demostrar la meva teoria sobre ells: era una altra manera de veure les coses, que se’ls n’anava de les mans. Vaig estudiar molt el seu cas, em vaig implicar tant que pensava que acabaria com ell.

Segons el que m’explicava ell no matava per odi, sinó perquè trobava plaer en fer-ho. I que en feia de les víctimes? Doncs se les menjava. Sí, se les menjava. I si no em feia por? No, gens. Em tenia tanta confiança que fins i tot em contava tots els detalls. Cada persona era com una recepta diferent. El detall que més em sorprenia era que mai es menjava el cor, era com una mena de símbol, per demostrar que estimava a les persones, que els tenia respecte després de tot. Aquest últim cas em va portar fins l’obsessió. Cada dia em passava hores i hores escoltant-lo, intentant entendre el doble significat de tot el que em deia. Per més que ho intentava, no veia d’ on podia treure el valor de fer tot allò. Com triava les persones? Com podia estimar a algú que no coneixia? Com, una persona, podia trobar sentit a allò?

Necessitava veure el que feia per entendre-ho, per poder veure el verdader plaer que ell li trobava.

El mes de febrer de l’any 1763 va arribar una nova interna. La senyoreta Lauren.