Records permanents- Olga Pena Ubieto

Records permanents- Olga Pena Ubieto

M’encanta tornar a aquest lloc, estirada de dia i, de nit sota les estrelles, quan el cel és fosc i, sota els ocells, quan el cel el clar. Em recorda quan era petita: era el meu sostre, no tenia límits i em sentia lliure. Tenia la meva propia llei, que era no tenir cap llei, em sentia com una nena petita jugant amb la seva nina. També em sentia trista, al pensar que estava sola en aquest món; quan veia a una familia junta, unida, i sobretot feliç, em trencava el cor pensar que jo no ho podria disfurtar mai més. Quan tenia aquesta sensació de tristesa, tornava a ser una nena petita que juga amb el seu globus, i se li escapa, i per això la nena plora.

Si, aquesta història tracta de la meva vida, sola per aquest món vaig estar 14 anys i cada cop aprenia més coses. La gent em mirava i pensava que no sabia res de la vida, però us asseguro que al carrer també s’aprenen moltes coses. No havia anat mai a un col.legi i la veritat és que no em feia falta. Si , deveu pensar que era una inculta però per anar al col.legi es necessiten diners i jo ,de diners, no en tenia. Anar a l’escola era la meva il.lusio, fer amics, apendre cultura, i sobretot poder ser alguna cosa de gran.

Des de ben petita em cuidava sola, els meus pares van morir amb un incendi quan tenia cinc anys i jo, per por a què em fessin mal aquelles persones vestides de roig i amb mangueres molt llargues, vaig fugir. Vaig venir a aquest poble, on vaig anar menjant de la brossa del contenidors o del menjar que la gent em donava. La veritat que ara penso en aquells temps i, la veritat, va ser molt dur però ara m’he adonat que hi ha gent molt bona com la senyora Maria, que és una dona gran que va perdre la filla. Ella és la que cada dia em donava el dinar, el sopar, i l’esmorzar. Cada dia anava a seva casa, encara que no em pogués donar lloc on dormir, em donava tot el que tenia. La seva casa era un hostal i tenia totes les habitacions ocupades, però em va fer una promesa : “quan tingui una habitació lliure, serà per tu.”

Un dia ella va arribar a tenir molts diners i em va donar lloc on dormir, diners per estudiar, i la meva vida va ser la meteixa que la d’una noia de la meva edat.
Em vaig treure l’ ESO, i també el batxillerat artístic. Ara estic fent la carrera d’interiorisme, que és el que m’agrada i estic jugant en un club d’handbol, que és l’esport que des de ben petita m’ha agradat practicar, pero no havia tingut ocasió de fer-ho.

Déspres d’aquesta infància, he aprés a valorar les coses, i sobretot m’he adonat que els detalls més simples i les coses mes senzilles són les més importants i les que hem de cuidar més.
A part, també he aprés que persones ,com la senyora Maria, no n’hi ha moltes i que si n’hi ha poques, aquestes s’han d’ apreciar i estimar com es mereixen. La nostra societat les necessita.