La gent d'abans del Delta- Anna Miró Reverté

La gent d'abans del Delta- Anna Miró Reverté

Recordo la meva besàvia, era una dona gran i vestida sempre de negre o de mig dol, per que es va quedar vídua molt jove i sempre va vestir igual, quan arribava la tarda i els mesos d’estiu , després de dinar sempre fèiem el mateix, ens en anàvem a la fresca. La meva besàvia es canviava el davantal per un de mes o menys igual, també de color blanc i negre , però mes nou i sobretot net, agafàvem les cadires i cap al carrer.

Allí estàvem les dues molta estona i fèiem peta la xerrada, l’avia sempre m’explicava coses de quan ella era jove i recent casada i vivia a la ribera, volia dir a un mas del delta i al mig dels camps de l’arròs.

Vivien allí on treballaven, en cases grans, sense condicions, on ara ens semblaria impossible viure, no tenien llum, no tenien lavabos, ni aigua corrent, però era el de sempre i per a ells era normal. Anaven a treballar quan es feia de dia i no tornaven fins que es ponia el sol, no tenien rellotge, però tampoc els feia cap falta, sempre treballaven els camps a mans, no tenien ni tractors, ni “cosexadores”, ni “retobatos”, com a molt amb l’ajut dels animals, cavalls, matxos i carros .
Les dones també tenien feines als camps com ara birbar, repartir garbes al temps de plantar o simplement portar el cante d’aigua fresca que deixaven a l’ombra de qualsevol arbre ja que no hi havia neveres, als homes que hi havia treballant dins del fang.

L’avia sempre m’explicava que quan caminaven per dins els camps de l’arròs hi havia sangoneres, un petits animalons que se t’enganxen a les cames i que t’anaven xuclant la sang, també al temps de birbar que les plantes ja comencen a ser altes les cames se’ls escaldaven pel contacte amb les fulles i es posaven una espècie de pantalons a sota de les faldetes, però que, quan estaven mullats pesaven moltíssim i es feia mes difícil caminar, que ja era prou complicat pel fang que hi havia.

A la temporada de la feina el Delta s’omplia de colles de gent forastera, els anomenaven els valencians, que venien a plantar o a segar l’arròs, depenen si era el principi o el final de l’estiu. Diuen que feia molt bonic totes aquelles rengleres d’homes inclinats amb les seves falçs i anant fent els muntonets anomenats garbes, després passaven els altres que les lligaven i les treien amb els matxos i el tiràs, que es un estri de fusta que s’enganxava a l’animal i on es posaven les garbes fins arriba a l’era, on les deixaven per a que el sol les seques.

No tenien molts dies de festa, nomes quant era alguna berbena com ara Sant Joan o Sant Pere, llavors anaven als pobles del voltant, però tenien que anar a peu i després tornar a la nit. També és traslladaven amb bicicletes, però no tothom en tenia, era un privilegi.

Quan algú es posava malalt, és curaven d’uns als altres, i només anaven al poble, on estava el metge en casos molt greus. L’avia deia que havia tingut tots els seus fills, que n’eren cinc al mas on vivia, i que mai havia anat al metge, les dones d’antes s’ajudaven entre elles al moment del part.

També acudien al poble quan havien de comprar, només compraven el que el camp no els donava, com ara bacallà, sardines salades, pa, llegums,... Als masos on vivien criaven pollastres, gallines, així tenien carn i ous per a menjar, però no tots els dies en menjaven, els mataven per als diumenges i festes.

L’avia feia per dinar una olla d’arròs, col i fesols i un tros de pa, i fins a la nit ja no menjaven res més. Ella sempre deia que ara estem massa ben alimentats.
Poc a poc la gent dels masos va anar marxant i es van establir als pobles fent-los créixer. Llavors quasi tots tenien bicicleta, o carro i matxo per a poder anar a treballar a la ribera. A les cases del poble ja hi havia més comoditats, com ara l’aigua corrent i la llum i també tenien les petites botigues on hi venien quasi de tot.

Avui a la ribera viu molt poca gent, tots els masos s’han convertit en casetes de cap de setmana on la gent hi anem a passar el diumenge.