Somnis de generacions- Cristina Vidiella Amposta

Somnis de generacions- Cristina Vidiella Amposta

Sóc una noia jove, amb les meves preocupacions, inquietuds i somnis, en un entorn en el que tot ho hem tingut amb safata de plata, i així, tot somni és molt fàcil d’aconseguir, però no sempre ha estat igual.

La meva història comença fa molts anys, a principis del segle XX, quan l’any 1918 va néixer una nena, aquí a les Terres de l’Ebre. Aquells anys les dones no ho tenien gens fàcil, no tenien sortides per escollir el seu futur, per tant, quan aquesta nena ja era una noia de divuit anys no se sap molt bé quins eren els seus somnis, si en tenia o els tenien els altres per ella, si tenia dret a decidir sobre el seu futur o simplement tenia que viure sobre les circumstàncies d’una època molt complicada, en que la dona, no podia decidir per ella mateixa. De sobte, es va veure casada als divuit anys per unes necessitats familiars, i es va despertar a una casa nova amb un marit, dos cunyats i un sogre per cuidar, i molt aviat amb una nena de pocs mesos en braços, al mig d’una guerra pel davant. En breu, la mare i la filla es van trobar caminant cap a l’Aragó per fugir d’unes terres amb una forta batalla, on les bombes ja pertanyien al dia a dia.

Així van passar els anys, i quan la seva filla va créixer potser tenia una vida una mica millor que la seva mare, però patint una forta dictadura, on sobretot la dona no estava considerada. Aquells anys la dona estava limitada a cuidar de la casa, la família i d’ajudar al camp. Eren uns temps on no tenien gaires sortides més.
Al 1965 va néixer la tercera nena del meu relat. Era una època de calma, on no hi havia ni pobresa ni riquesa, però si existien moltes mancances. Aquesta nena va tenir somnis i molts els va aconseguir, tard, però els va aconseguir, i d’altres es quedaren pel camí.

Finalitzats els estudis obligatoris, als catorze anys, potser desitjava un futur millor que el que li esperava, però ella sabia que era d’una família pobra on prou feina tenien per passar de collita a collita, i de prompte, estava assentada al davant d’una màquina d’un taller de confecció, era el que feien la majoria de les noies, perquè molt poques podien aspirar a un futur millor.

Des d’aquell moment, es va proposar que quan ella tindria fills faria tots els possibles per aconseguir, per a ells, tot allò que ella no havia pogut gaudir.
Al 1990 va néixer el segon dels seus fills, era una nena, aquesta sóc jo, vaig néixer a les Terres de l’Ebre, on els meus avantpassats havien viscut moltes penúries, en canvi, jo he nascut a la mateixa terra, però tot de color de rosa perquè aquestes terres són el paradís fetes amb lluita i amb sang, la sang d’una guerra, una postguerra i una dictadura que van patir les meves generacions passades, per mi els somnis no eren somnis perquè abans de somiar moltes de les coses ja les tenia al meu abast, una infantesa sense mancances, jo ja hem vaig trobar la bicicleta, la televisió, les excursions i les colònies que la meva mare no va poder posseir.

Quan vaig acabar el batxillerat tenia llavors divuit anys, els mateixos que la meva besàvia tenia quan li van dir que s’havia de casar per necessitat, en canvi, a mi hem van preguntar, i tu filla què vols fer ara? Quin vols que sigui el teu futur?
Per tant, aquí estic esforçant-me i treballant per aconseguir el somni que a la meva mare no li van poder oferir, que la meva àvia ni se’l va imaginar i que la meva besàvia potser ni tant sols el va somiar.

Per elles ho aconseguiré i a elles els hi dedicaré.