Les malifetes d'en Peret- Rut Ramal Sancho

Les malifetes d'en Peret- Rut Ramal Sancho

Hi havia una vegada, un pagès que vivia en un petit poble de muntanya. El poble era petit, i per tant, tothom es coneixia. Es coneixien tant els uns als altres que es consideraven una gran família.

La poca gent que habitava al poble vivia de la seva pròpia collita, ja que tots tenien el seu hort on cultivaven fruites, verdures i hortalisses de tota mena i el petit ramat d’ovelles i vaques.

Pel costat de la vila hi passava un riu, on si es posaven a pescar, sempre hi treien crancs o algun peix. Per tant, tots els habitants podien menjar una dieta sana i ben equilibrada. Però clar, per obtenir tots els fruits per dur a terme aquesta bona vida s’havia de treballar. I el pastor era molt gandul i no trobava mai el moment per posar-s’hi.

Els veïns sempre li deien: -Que et passa Peret que avui no has anat a l’hort? I ell contestava: -Demà hi aniré, que avui no em trobava bé.

L’endemà, l’altra veïna se’l trobava pel carrer i li deia: -Què fas per aquí Peret, i la collita? I ell li deia: -Ja hi aniré demà que avui em feia mal l’esquena.
I així repetidament, un dia rere l’altre amb tots els vilatans.
Els veïns pensaven: pobre Peret, no està bé de salut i se li farà malbé la collita si no la pot seguir cultivant.

Llavors, els veïns van parlar amb en Peret i es van oferir a fer-se càrrec de la seva finca. En Peret va acceptar sense tenir en compte l’esforç que suposava per als companys, ja que haurien de fer la seva jornada més la de’n Peret. Ell només va pensar que a partir de llavors podria viure molt bé, sense fer cap esforç. Però havia de fer creure a la resta que ell realment estava malalt i per això es quedava dins de casa seva fent veure que dormia quan els veïns passaven per anar al camp.
Però va arribar un dia que en Peret es va quedar sense provisions i clar, no podia anar a la seva finca perquè hi havia gent treballant i els hauria d’ajudar. L’endemà següent, un cop havien passat tots els veïns, se’n va anar corrent cap a casa d’un d´ells i li va robar una bossa plena de fruites i verdures. Uns dies més tard, va fer el mateix a casa d’un altre i així successivament. El poble va començar a parlar de la greu notícia, que algú robava les collites del veïnat. Es van reunir tots a la plaça per trobar una solució al problema.

La majoria de gent creia que el millor seria fer torns de guàrdia per controlar la gent que entrava i sortia del poble. En Peret es va oferir a ser el guardià, així als altres no els caldria deixar la feina. Tothom hi va estar d’acord, perquè confiaven en ell.

Aquella nit Peret no podia dormir del preocupat que estava: -I ara què els diré jo? No puc dir que he sigut jo davant de tot el poble!

Hauria de buscar una solució i només ell tenia la clau per inventar-se-la. Per això va pensar: -ja ho tinc! Diré que per la comarca ronda una serp molt i molt gran que s’alimenta de les collites dels habitants. Però per a que s’ho creguin hauran de veure proves, va pensar. L’endemà va agafar un sac i el va omplir de pedres. Amb el sac, es va dedicar a dibuixar “esses” pels carrers i als portals de les cases, imitant el rastre d’una gran serp.

Quan el veïnat es va tornar a reunir, Peret va explicar que ja havia trobat el culpable. Era una serp, que cada dia baixava de la muntanya i s’alimentava gràcies a la gent del poble. Al principi, ningú s’ho acabava de creure i en Peret els va dir que si no n’estaven convençuts, podien fixar-se en el rastre que deixava la serp, és a dir, que la seva empremta delatava que havia passat pels carrers del poble.
Els vilatans es van fixar i efectivament el pas de la serp conduïa fins a les cases on s’havia robat l’aliment.

Els habitants van pensar que una bestiola com aquella només podia aportar malestar al poble, com ja ho estava fent, i si no la mataven cada vegada causaria més perill.
Per acabar amb aquesta història, van acordar que un dia farien descans al treball i anirien en busca de la gran serp.

El dia que es va arribar a aquest acord, Peret s’havia adormit i no va acudir. Per tant, no en sabia res. Va arribar el dia i tots es van quedar dins les cases esperant que arribés la serp. Mentrestant, en Peret va fer com cada dia, va agafar el sac amb les pedres i va seguir el camí fins arribar a la primera casa. I a l’obrir la porta de la primera casa, es va trobar amb l’amo. Es van quedar tots bocabadats i sorpresos perquè ningú s’esperava que Peret fos capaç de fer una cosa així. Els veïns del poble van lligar caps i van acabar sabent que hi havia gat amagat, que Peret sí que podia treballar com tots, però no en tenia ganes, i estava vivint la mar de bé mentre tots ells treballaven de sol a sol.

Els veïns es van reunir, van decidir de perdonar-lo i com podeu imaginar, Peret va marxar a viure a un altre poble, ben lluny ja que no podia suportar la vergonya que suposava la història que havia protagonitzat.