El viu record d'un decaigut present- Laura Fabregat Aguiló

El viu record d'un decaigut present- Laura Fabregat Aguiló

- La vida dóna moltes voltes filla, a vegades et fa mal, altres cops, en canvi, t’ensenya la seva cara amable i divertida. Són molts els records, els bons i els dolents, però en arribar a aquesta edat, quan no deixes d’olorar el final, sols els millors inunden la teva existència. És inesgotable el perfum d’estiu, d’innocència, de vida plena. Quan el despertador interrompia el meu son, les gotes de calor es bellugaven pel meu cos, em demanaven a crits un bany plàcid. Jo, és clar, atenia les seves peticions encantada. El Sol m’impedia veure clar, però era el meu guia. Tot el món rebia llum del meu Sol, em semblava miraculosa la grandesa d’aquell astre. Abans d’entrar en contacte amb el meu mar, em quedava observant-lo. Tot un món blau per descobrir, sí, aquesta és la definició perfecta. El meu cos bullia, era com estar enmig del desert però amb una gran diferència, davant tenia el meu mar protector. L’aigua no solia estar revolta, tot i que m’agradava jugar amb les onades; com més grans, més diversió. Una immensa piscina m’estava esperant, el meu pas era cada cop més insistent. Les pedres cruixien sota els meus peus, i cremaven de valent. Eren de totes les mides i de tots els colors, encara ara guardo les que més em van impressionar, és el tresor dels meus estius, és l’or de la meva vida. La gent descansava sobre les seves tovalloles desafiant la cremor del Sol, que deixava un clar reflex sobre els seus rostres. Les persones més blanques s’omplien de crema solar, doncs no volien temptar el més gran dels astres. Jo podia presumir de la meva pell morena, era la senya de ser d’un poble costaner, del meu poble, de Les Cases d’Alcanar. La majoria de nens estaven ja dintre de l’aigua, jo volia ser una d’ells, sentia gelosia. Jugaven amb les seves pilotes, s’ofegaven entre ells (de broma és clar), es tiraven aigua o s’omplien de l’arena que s’amagava al terra del mar. Jo seguia caminant. Les gotes de suor dansaven desesperadament sobre la meva pell. A una passa endavant tenia el començament del paradís blau, em moria de ganes de penetrar-hi. Lentament vaig aproximar la punta del dit gran del peu al mar. Em vaig esgarrifar, tot el cos em tremolava, l’aigua estava tan freda com el gel. Un hivern nua, aquesta era la sensació. Nua enmig de la muntanya, envoltada de neu. Tots els pèls del meu cos em demanaven protecció mentre s’erigien de valent. Però no els escoltava, el meu desig era massa gran. Encara ara puc recordar aquella confosa sensació: el fred del gel m’espantava i em feia retrocedir, però la calor del foc era dominant i em feia avançar. L’aigua engolia el meu peu i la seva silueta es veia clara i desfigurada sota la minúscula proporció d’oceà que em pertanyia. La resta de la gent ignorava el meu suplici, doncs cadascú gaudia amb independència de la incerta glòria que proporcionava l’estiu. L’aigua empresonava poc a poc les meves cames i deixava al descobert la fragilitat del meu ser. Unes cames de gel, així les notava. La debilitat de la panxa sortia a la llum i em veia obligada a estrènyer fort els músculs fins que les meves costelles es dibuixaven en el meu cos. Deixava caure els braços per acariciar el mar. La fredor seguia sent evident, però la meva força interior era superior. Els pits, potser la part més sensible, es van afonar sota l’aigua per trobar-se amb la companyia del meu cos encobert. Els mugrons se’m van fer durs i forts, i la seva figura es va plasmar externament en la meva roba de bany. Les mirades masculines buscaven la meva calor, però jo em sentia sola dintre d’aquell univers infinit. Només em quedava el cap, l’última lluita. Amb la boca vaig tastar el mar, amb el nas vaig olorar l’estiu i amb els ulls vaig apreciar la vida. Un desconegut estat d’embriaguesa m’imperava. El fred minvava i les gotes de suor es van perdre pel mar. No calia contemplar res, ja ho tenia tot sobre les meves mans. Posseïa l’oceà, la vida em pertanyia, el món era meu. Un somni ben real i viu. Podia escollir el meu camí, doncs mai no trobaria un final; un joc ben distint al de la vida. Jo, filla meva, sabia el que comentaven els telediaris, però feia oïts sords. Ho veus tot tan llunyà fins que t’ho trobes a sobre... Ara desitjaria poder tornar al passat i intentar canviar la situació, tot i que això no és cosa d’una sola persona, sinó de tot el món, unit i lluitant.
- Òndia àvia, aquest és un gran record. Jo també vull provar totes aquestes sensacions! Què deien els telediaris?
- El que tu vius filla meva. Digues, on està la platja? L’has vista mai? Ara el mar forma part de la nostra vida, vivim en el mar. Quan fa temps ens parlaven sobre el canvi climàtic potser ens ho crèiem, però ho vèiem tan remot que no ens en preocupàvem. Ara, en canvi, tremolem pensant en el futur i enyorem el bell passat. Esperem un miracle que sabem que no arribarà. Tots en som culpables.
- Àvia saps que aquest és el meu somni. Vull reviure el teu passat, vull conèixer de primera mà els teus records. Tinc esperances en que les coses es solucionen.
- Nena, el mal ja està fet. És bo tenir somnis sempre i quan es puguin fer realitat. Oblida-ho maca, viu dels meus records.