Records- Mireia Curto Perelló

Records- Mireia Curto Perelló

Aquell so ja l’havia sentit abans. L’anada i vinguda de les onades del mar banyant la sorra i el cant dels ocells dels pins que hi havien en front de la platja, només hi mancava la gatzara de la mainada jugant a aquells jocs de tota la vida que ens havien ensenyat els nostres avis perquè estiguéssim entretinguts durant la tarda. Ja feia 42 anys d’aquells records, però els tenia tan presents com si haguessin succeït aquell mateix vespre.

Eren inoblidables aquelles tardes, quan ens reuníem tots els nens i nenes que vivíem a la ciutat durant l’hivern i que anàvem a passar l’estiu al poble on havien nascut els nostres pares i vivien els nostres avis. Jugàvem a futbol a la platja, els partits improvisats eren els millors; ens banyaven al mar fins que sortia la lluna; jugàvem amagar pel petit bosquet de pins que hi havia en front de la platja; anàvem a pescar... El grup d’amics d’estiu no era molt gran, estava format per quatre noies i cinc nois. La Carme no destacava pel seu físic, però era la més extravertida de totes; la Montse només passava dues setmanes a casa dels seus avis, perquè la resta de vacances marxava a una casa que tenien els seus pares a la ciutat de Maó; la Sofia normalment era molt tímida, però quan agafava confiança era molt simpàtica i amable amb tot el grup; i finalment la Maria, de qui estàvem tots bojament enamorats. Era alta, esvelta, de cabells rossos com l’or i els ulls blaus o verds depenen de la llum que percebien, era la noia perfecta. En Ramon, en Jaume, en Francesc, en Gerard i jo érem molt bons amics, però en l’únic punt on teníem disputes era quan havíem de decidir alguna cosa sobre la Maria. La Maria era molt maca, però tot el que tenia de maca tenia de creguda. A ella li agradava veure que els nois es discutissin per ella, i perquè les disputes augmentessin el seu grau, flirtejava amb tots nosaltres, donant-mos esperances. A mi sempre em deia que era el més atractiu de tots i que volia que els seus fills es semblessin a mi. Jo, quan em deia això, em pensava que m’estimava, però no era veritat, perquè feia el mateix amb tots.

Un dia vam decidir anar d’acampada a un llac que hi havia darrere de la muntanya del poble. Només havia estat una vegada, ja feia uns quants anys. Havíem anat tota la família, però no me’n recordava molt bé del camí. Però en Ramon i solia anar molt sovint amb el seu germà gran i ens va fer de guia. Quan vam arribar allà vam buscar un lloc que estès ben pla i allí vam plantar les tendes. Feia un dia meravellós, el sol brillava radiant i no es veia cap núvol. El paisatge era preciós, un llac enorme, d’aigües cristal•lines estava rodejat de quietud i ombres, i al nord d’aquest, es veia la muntanya que tapava el mar i el nostre poble. La tarda ens va passar molt ràpid, quan vam veure que el sol ja començava amagar-se vam decidir anar a buscar llenya per fer foc i rostir la carn que havíem portat per sopar. Quan vam acabar de sopar vam decidir anar a caminar fins una ermita que hi havia allà a la vora, a la falda de la muntanya.

Aquella ermita es deia Ermita de Santa Maria. Segons deien les males llengües del poble, allí havia viscut, ja feia molts anys, un ermità que havia estat exiliat del poble per mala conducta. Aquest ermità tenia divuit anys, dos menys que nosaltres, i estava enamorat d’una noia que era rossa i amb ulls blaus, però aquest amor no era correspost. L’ermità només va viure durant tres setmanes a l’ermita, perquè un dia, la seva mare, que li anava a portar queviures sovintment, el va trobar mort a la porta de l’ermita. A l’endemà de la troballa, la noia de qui estava enamorat l’ermità va desaparèixer i no la van trobar mai més. També es deia que l’ànima de l’ermità corria pels voltants de l’ermita en busca de noies semblants a la seva estimada.

La Montse, la Carme i la Sofia no van voler venir amb nosaltres, perquè els hi va fer por la història. Així només vam marxar-hi els cinc nois i la Maria. Vam caminar una mica més d’una hora, ja que anàvem a un pas més aviat lent, però al final vam arribar al nostre destí. L’ermita estava a fosques, només estava il•luminada per la lluna minvant que hi havia al mig del cel. Vam voltar-la i vam decidir tornar a les tendes, ja que la visió no era molt bona. Vam tornar pel camí que havíem vingut, els sis anàvem callats, ja se’ns havien acabat tots els temes de conversa, quan de sobte em vaig girar i la Maria, que anava tancant el grup, no estava. Vaig fer un xiscle, i els vaig dir als meus amics, amb moltes dificultats, el que passava. Vam tornar a l’ermita, vam caminar pel seu voltant cridant el nom de la Maria, vam tornar a les tendes, però la Maria havia desaparegut. No havia deixat rastre. Quan de sobte vam sentir la seva veu llunyana, més o menys, a l’altura d’on estava l’ermita, que deia “fins sempre”. Vam anar fins allí,però no estava.

Aquell va ser últim estiu que vam passar tots junts al poble dels nostres avis, mai més ens hem tornat a reunir els vuit. Ni tampoc mantenim el contacte. I és la primera vegada, des de fa 42 anys, que he tornat a visitar aquest poble.