Futur pretèrit- Aitor Ruano Miralles

Futur pretèrit- Aitor Ruano Miralles

Em vaig llevar un dilluns de matí, content, impacient i amb ganes de viure. Estava convençut que un dia o altre, havia de rebre la notícia, segurament la més important de la meva vida. Com tots els matins, ja des de feia incomptables anys, sense haver tingut temps per fer-me el llit ni vestir-me decentment, inclòs per esmorzar, vaig obrir la tapa del meu portàtil i vaig iniciar el sistema operatiu. Els primers dos clics foren per obrir el correu electrònic. “Per fi! Ja ha arribat!” - vaig pensar.

Directament des de Ginebra, amb assumpte “RE: Sol·licitud de treball al LHC”, el contingut del missatge era:

Apreciat Sr. Josep Roig Santamaria,

A l'equip d'investigació en física de partícules del CERN ens complau informar-lo
de què ha estat admès com a supervisor tècnic del Gran Col·lisionador d'Hadrons.

Atentament,
Administració del CERN.

Em vaig quedar embadalit rellegint el correu una i altra vegada, fins que al final, en un acte de valentia, com si es pogués esborrar tot el seu contingut, vaig tancar la finestreta del client de missatgeria, tot seguit em vaig donar compte de què el llum verd intermitent que indica la rebuda de missatges de veu del telèfon fixe s'havia activat. Em dirigí cap al telèfon per escoltar-los, tan sols n'hi havia un.

“No acceptis el lloc de treball al CERN! Ens conduirà a la mort! T'ho dic jo!!”
- Em va semblar un missatge realment estrany, el to era de desesperació, combinat amb crits realment terrorífics de fons, però el que més em va sorprendre va ser la familiaritat de la veu... molt coneguda, tot i que no acabava d'endevinar a qui pertanyia. Òbviament no estava disposat a abandonar aquella oportunitat,
i més si aquell missatge es tractava d'una broma pesada, així que vaig acceptar el lloc de treball sense cap objecció, el dia 1 del més següent era el meu primer dia.

Nerviós i exaltat, després de conèixer tots els detalls tècnics de l'accelerador, ja estava preparat per contemplar en funcionament, amb els ulls ben oberts, una de les meravelles més grans creades per l'home i per la ciència. La meva feina era comprovar que tot anava bé durant l'experiment, i en cas de què no fos així, assegurar que es produïen els mínims danys possibles, tant materials com
humans.

Després d'un compte endarrere de 10 segons, els primers electroimants es van posar en
funcionament, obtenint cada cop més energia en forma de camp magnètic, amb els 14 giga electró volts, el col·lisionador ja estava preparat per accelerar els primers feixos de protons a una velocitat molt pròxima a la de la llum, per posteriorment, fer-los xocar entre ells i fer aparèixer, com formigues sota la soca d'un arbre, noves partícules desconegudes fins ara. Desgraciadament, el resultat no va ser, ni de molt lluny, el que els científics havien imaginat... Ni quarks, ni bosó de Higgs... una cosa milions de vegades més gran es va fer lloc entre el caos...

El que semblava un forat negre, s'anava estenent devorant tot allò que trobava al seu pas. Em vaig paralitzar, no tenia res al cap, com podia aturar aquell monstre? “Consumirà el planeta sencer!!” -vaig pensar. Cada cop era més gros i més ferotge, ni desactivant els electroimants vaig poder posar fi a aquella espiral de foscor. De sobte però, vaig poder veure a través d'aquesta, era jo! Davant la pantalla, tal i com solia passar els dies. Vaig cridar-me, però el meu altre jo no va reaccionar, llavors vaig veure el telèfon, just al costat de l'ordinador, vaig passar la mà a través del forat, sabent que podia ser l'última vegada que la veia, pensant que potser, podria comunicar-m'hi a través del telèfon, i com en un reflex involuntari vaig enregistrar un missatge de veu desesperat: “No acceptis el lloc de treball al CERN! Ens conduirà a la mort! T'ho dic jo!!”, just, just en aquell moment, em
vaig adonar de l'error que havia comés un més abans: No vaig ser capaç d'escoltar-me a mi mateix.Dos segons després d'haver penjat el telèfon tot esdevenia foscor.

Ara em trobo a la meva habitació, sí, la de sempre, amb el meu ordinador i el telèfon, però, amb una petita gran diferència, en un altre temps, i pel que sembla, dimensió. Al meu altre jo ja li queda poc per entrar a treballar al LHC, com jo farà un més, ha ignorat el missatge de veu i ja s'està preparant per marxar a Ginebra. Per molt que ho intento, me n'és impossible la comunicació, puc agafar l'objecte que vulgui, fins i tot manipular-lo, però els efectes sembla que no són reflexats en la
dimensió de l'altre jo. Escric això, per difondre-ho arreu del Web, en un intent desesperat per evitar la fi del planeta. Pel que sembla però, el destí de la humanitat està escrit.