Alguns ara, altres després- Miriam Ferre Alaña

Alguns ara, altres després- Miriam Ferre Alaña

Encara tinc dubtes sobre com me n'he sortit. Ho recordo tot perfectament, com si fos ara, allí, davant meu. Quan vaig despertar no sabia el què havia passat, però de quan en quan un xoc d'imatges rellampegants creuaven per la meva ment i jo posava els ulls com a plats. De primer un cotxe, dos cotxes, crits, blasfèmies...després tot es va tornar fosc. Quan vaig obrir els ulls el primer que vaig veure va ser un rostre demacrat i amb falta de son, pàl•lid i cansat. Era en Marc.

– S'ha despertat! S'ha despertat! –va murmurar amb un to ansiós a la veu.
De cop i volta van aparèixer tres cares més. L'una d'elles m'era molt familiar, les altres dues no les podia reconèixer. Vaig intentar obrir una mica més els ulls, però se’m feia difícil a causa de la llum groga situada just sobre meu; el color verd de les parets m'era inquietant i m'esperava el pitjor. On era? Amb les mans em vaig tocar la cara amb un intent de parar aquell molest mal de cap que tan m'amoïnava, però l'esforç va ser inútil ja que tenia alguna estranya cosa a la cara que em prohibia fer quelcom i tot de coses lligades pels braços.

– Sònia! Em sents, Sònia? Em sents? –un senyor, el qual jo no coneixia ni m'era familiar, se m'aproximà i amb una extrema delicadesa em va obrir les parpelles amb els dits i m'il•luminà amb una petita llanterna. Les meves parpelles pesaven massa i les vaig deixar caure, estava massa cansada per a poder pensar, però havia de fer un esforç, necessitava saber què passava i on estava. Crec que mai havia patit tant a l'hora obrir els ulls de bon matí i reconèixer els rostres de les persones sense treure'm la son del damunt.

– Està estable, ara ens intenta reconèixer. Només ens queda esperar –va anunciar una veu desconeguda –Me'n vaig. Si necessiteu alguna cosa aviseu-me, seré per aquí.
– D'acord doctor, gràcies.
– No es mereixen.
El doctor se'n va anar junt amb una altra persona. Ara ja els coneixia a tots.
– Ma...rc.
– Oh Déu meu, Sònia. Digues alguna cosa.
La meva veu era espessa; necessitava beure una mica d'aigua si volia parlar bé i que jo mateixa m'entengués.
– Mare... –el màxim que podia fer era susurrar les coses. No em sentia capaç de pronunciar res més i millor.
– Sóc aquí, tranquil•la, no et preocupis, tot va bé.

Vaig tornar a tancar els ulls per descansar una mica més i fins que no em vaig sentir amb forces, no els vaig tornar a obrir.

Realment no se ben bé quan de temps havia estat dormint, però ja em sentia capaç de moure els llavis per parlar amb claredat i obrir els ulls per a saber on estava, què em passava i per què.

L'habitació era d'un verd repel•lent, il•luminada amb la llum del Sol que entrava per la gran finestra a la meva dreta, el llit estava desfet, amb els llençols per terra i jo estava envoltada d'agulles.

Vaig girar el cap i vaig veure al meu pare llegint un llibre que feia poc es va comprar perquè li vaig recomanar, La montaña mágica de Thomas Mann, en una negra butaca que feia la pinta de no ser gens còmode.

– Pare.
Es va girar de cop i volta, va llençar el llibre a terra i va venir a la meva vora.
– Sònia, estàs bé? Com et sents? Et fa mal res?
– No, no, estic bé. On sóc? Què m'ha passat? –era estrany que pogués recordar petits detalls insignificants, com aquest del llibre de fa més de dos anys, i no pogués recordar el que va passar feia cosa de pocs dies.
– Eh...d'això...serà millor que en parlem una mica més tard, d'acord? Mira, estàs a l'hospital perquè vas tenir un accident.
– Un accident? Quan? –el meu pare va anar a buscar la meva mare i van venir tots dos acompanyats d'un senyor amb bata; el mateix de l'altre dia. La meva mare se'm va llençar a sobre i em va fer molt petons amb les llàgrimes als ulls.
– Bon dia Sònia. Com estàs?
– Bé.
– D'acord, escolta, has estat inconscient duran quatre dies seguits –el metge va mirar als pares va continuar –Vas tenir un accident prop de Lleida, quan sortíeu d'una festa.
– Lleida?
– Sí, hi vas anar amb en Marc, en David i l'Helena. –va dir la meva mare.
– I on són? Per què estic aquí? Què va passar?
– En Marc i l'Helena arribaran aquesta tarda, a tots dos els hi van donar l'alta al mateix temps, l'endemà de l'accident. Es veu que...bé, ells no es van fer res, però el conductor, en David...
– Què li ha passat?
– Està en.... està en coma. –tot esperaven impacients la meva reacció, però encara ho havia d'assimilar. – Va agafar el cotxe i anava massa begut, a més a més, s'havía pres droga i no estava amb condicions de conduir, per aquesta raó vareu tenir l'accident.
– Es posarà bé?
– Encara no sabem res, progressa i empitjora...

Dos dies després em van donar l'alta i men vaig anar cap a casa. Les setmanes passaven molt a poc a poc, qui ho havia de dir que estàvem a l'estiu? En David encara era a l'hospital i no s'havia recuperat, encara era amb coma. Els meus pares no acabaven d'entendre que nosaltres volguéssim anar a veure'l a l'hospital després de l'accident, però ens hi deixaven anar resignats.

En Marc és qui em va ajudar més. Era un gran suport; el suport que tothom desitja tenir per a no sentir-se sol mai a la vida i per tenir algú a qui contar els coses.
Ja han passat dos anys de la pèssima noticia que ens van donar una de les mil tardes que vam anar a veure a en David i les coses han canviat molt. L'Helena se'n va anar a viure fora perquè no es veia capaç de mirar-nos a la cara.

– Si us haguéssiu preocupat més per ell, no hagués passat res! Si anava begut no li haguéssiu deixat portar el cotxe i tots contents! –Se l'estimava molt...i ara l'havia perdut.
Els meus pares es van solidaritzar molt amb la família den David i els van ajudar moltíssim. En Marc, continuava sent la meva ombra.
– Creus que se'n sortirà? –li vaig preguntar mentre m'asseia a la seva falda.
– N'estic segur, dóna-li temps –em va dir mentre em feia un petó a l'espatlla.
– Sí, però ja fa dos anys que ens va deixar, i ella continua igual.
– A alguns els hi costa més que a altres Sònia, no et preocupis.
Em vaig girar i el vaig mirar als ulls. Uns ulls verds preciosos que anaven en harmonia amb el seu morè.
– Gràcies, Marc –li vaig dir mentre li acariciava els cabells castanys.
– Gràcies?
– Sí, per estar sempre al meu costat, per ajudar-me durant tot aquest temps, per aguantar-me i per ser el meu millor amic.
De cop i volta ho vaig veure tot clar, com havia dit ell, a alguns els hi costa més que a altres. Vaig agafar el rostre de'n Marc i li vaig fer un petó.
– Sònia jo... –intentava trobar les paraules. Em va mirar als ulls i va dir, finalment –T’estimo.

En aquell moment, tots dos en en varem sortir.