Per què plores vora el mar?- Diego Santamaria Chordà

Per què plores vora el mar?- Diego Santamaria Chordà

A la vora de la mar, on les ones perden la seva sinuosa forma, reposaven els peus de la Rosalia, asseguda sobre una cadira de vímet, amb el cap ple de records.

Envoltats per les arrugues, els seus ulls no podien evitar reflexar la seva vida, amb les seves penes i alegries, amb les seves experiències, passions i desenganys... mentre mirava com la immensitat d’aigua salada, s’obria al seu davant, fent-la sentir petita, quasi insignificant.

Encara recorda la seva infància, quan no era més que una nineta fràgil de pell de porcellana que no feia més que córrer i riure; ja li deien que donava vida allà on anava. I era cert, es passava el dia explorant, jugant entre les roques, construint castells de sorra a la vora de l’aigua, saludant els vaixells dels pescadors amb els braços ben oberts, o simplement romania estirada sobre la sorra contemplant la silueta del far al caure el Sol, tenyint el paisatge de colors càlids, fins que es feia fosc i aquest s’il•luminava per alertar als vaixells de les roques, i a ella que era hora de tornar a casa.

Els seu pare n’estava orgullós, d’ella. Se l’estimava més que res en aquest món, li recordava la seva dona. Els mateixos rinxols assolellats, el mateix nas fi i arrodonit, la mateixa llum en la mirada... Amb ella passava grans estones caminant per les dunes càlides de la bahía, fent curses des de la casa fins a la barca, comentant com havia anat el dia, explicant-se històries... histories que mai oblidaria. La seva preferida tractava d’un mariner que va perdre la seva dona, i suplicava cada nit entre llàgrimes recuperar-la. L’estimava com ningú havia arribat a estimar mai, sentia que ho havia perdut tot... fins que un dia, una de les seves llàgrimes va caure al mar, i fou llavors que entre els reflexos de l’aigua, va poder veure els ulls de la seva dona. Entre plors, li digué que l’estimava, que sense ell, la vida no era vida, que la volia al seu costat fins la resta dels seus dies... li preguntà on podia tornar-la a veure. El reflex assenyalà l’horitzó. Fou així com, traient forces d’on fos, remà i remà camí on el cel s’uneix amb el mar, per reunir-se amb la seva estimada...
La Rosalia no podia evitar pensar que el seu pare s’encarnava a ell mateix en la història. Sentia admiració, llàstima, inquietud al veure la llàgrima sortint tímidament dels seus lacrimals. Cada cop que l’escoltava dels seus llavis, pensava com hauria estat la seva vida si hagués pogut conèixer la seva mare... que d’alguna forma o d’altra, podia sentir prop seu quan fixava la mirada cap a l’infinit.
.
El seu pare morí treballant a alta mar, no li digueren mai del cert com succeí. Ella ho preferia d’aquesta manera.
Sola amb el seu avi, emprengué la seva vida des de zero. Encara era jove, n’era conscient. Així que buscà treball, conegué un home amb qui més tard es casaria i formaria una família... era llei de vida.

Estrenyent la seva falda amb les dues mans, mirant al cel somrient, intentava contenir les llàgrimes. Se la veia emocionada. A la vegada orgullosa. Aquesta historia d’una vida, junt a la caseta, és l’únic que se’n conservava com a record de la seva família. Abaixant la vista, estenent les seves mans com si volgués palpar el Sol, mirava les seves arrugues, sentia que aquella energia, aquella vitalitat, s’esvaïa. Era inevitable aturar el pas del temps... a ella també li arribaria el dia d’acomiadar-se tard o d’hora... i deixar als que estima enrere, com li passà a ella.


Va ser llavors que vaig posar els meus dits entre la separació dels seus, i la vaig mirar somrient. Llavors va entendre que no estava sola. –T’estimo molt àvia- li vaig dir; i els seus ulls començaren a brillar com mai ho havia vist, i m’estrenyé entre els seus braços –jo també t’estimo fill meu, n’estic segura que seràs un gran home quan creixis- i tampoc me’n vaig estar de plorar. I va ser en aquest mateix lloc, tal i com estem tu i jo ara, Paula... després d’haver-li fet la mateixa pregunta que m’has fet tu.

M’hauria agradat que coneguessis la teva rebesàvia, però ja se sap que no es possible estar tants anys en aquest món, si no, on cabríeu vosaltres?
El fet és que aquest far, cada granet de sorra, el mar... ja formen part de tots nosaltres... és més; coneixen tan bé les nostres històries, que es podria dir que formen part de la nostra família. I és cert que, quan creixis, cada cop que miris l’horitzó, serà una excusa per pensar amb tot el que s’ha viscut en aquesta platja amb malenconia...
No oblidis mai on són les teves arrels.