Riu efímer- Anna Canalda Salva

Riu efímer- Anna Canalda Salva

Un cop dins de casa (dins del que seria la meva llar a partir d’aquell mateix moment), plovia passa per sortir a donar un tomb; el que més m’hagués agradat hagués estat perdre’m pel barri, pels seus carrers, amunt i avall, conèixer bé el seu aroma, l’olor de les cases, el perfum de com era la vida allí, però una mandra passatgera, resultat de tantes hores emprades fins arribar-hi, em feu no encabir-me gaire amb la idea.

Vaig soltar les pertinences de la mà, davant les vidrieres del balcó. Els meus ulls es clavaren al paisatge que em descobria aquell indret de la casa; carrerons estrets, balcons florejats, un cel gris però preciós, gent conversant ràpidament des de lluny, com aquell qui es va allunyant per no aturar-se degut a la pluja… m’agradà, tot allò, i de sobte vaig sentir con quelcom dins meu em xiuxiuejava que allí, a Tortosa, hi estaria bé, molt bé.

I segur que aquell convenciment fou una de les tantes que m’hi juga el cor; ja va deure intuir que aviat els teus ulls verds es creuarien amb els meus, més foscos, creuant així també les nostres vides.

No et sabré explicar, ara mateix, si el que recordo fou cert en el seu dia… Se m’ha tornat tot tan borrós… A més, he volgut creure sempre que fou bonic com un somni, fins al punt que no sé exactament què ha estat, saps?

No se m’ha passat pel cap encara deixar de caminar tranquil·lament per la vora del riu; les cases del voltant m’encisen i m’hi sento prop teu, dintre els seus carrers i la remor d’un vent suau. Em transporten les melodies cap al batec del teu caminar, com si tornessis a venir a mi, i m’assec. En silenci i pensant...Quant de temps sense veure’t.Se’m fa un nus a la gola, i se m’humitegen els ulls, d’intentar explicar-t’ho, des d’on fa un temps remot corríem i rèiem junts.

Tu i jo, que sense poder-ho endevinar al final no hem fet casa... ens convertirem, per un moment, en un etern nen petit; tot ho vam intentar, i no hi té la culpa la Ciutat, car no pot trair mai un testimoni de tant amor, de tants dies de sol al parc, agafats de la mà. I ara, atrapat dins d’Ella per no matar el teu record, veig impotent com arriben els joves i com marxen els grans, i penso que m’agradaria haver-me quedat infant. I no veure les calamitats que hi ha si no et veig. Llavors no sé on mirar.

Dintre la meva ment, només queden dolços somnis caminant entre les parets del meu
cos...si llavors, quan hi erets encara, ho hagués pogut saber, hagués intentat dormir
eternament; en un inexistent despertar. O potser no hagués sortit mai d’on un dia plovia tant, de la casa que tant he estimat.

Milers de veus envolten la meva llum; més històries encara he creat. Quantes imatges vagant pels carrers, quants espectres xiuxiuejant a la nit, pujant i baixant per tots els indrets. Què divisen els meus ulls? Tot ho puc abraçar? M’encantaria veure’t, prop del Mercat, per continuar.

I és que t’he volgut tant, i per això mateix estimo tant Tortosa... que tu no marxes del meu cap perquè estàs en cada indret, en cada plaça... ni jo marxo d’aquí perquè encara tinc el valor de retorçar-me, de dolor, caminant amb joia com un nin, amb el teu despietat i persistent record.