Mecanismes- Joan Ferrús Vicente

Mecanismes- Joan Ferrús Vicente

Desprès de donar una altra volta a la minúscula habitació em giro per mirar el tauler. L’home hi continua assegut al darrere, encaixat dins del vestit negre com un maniquí, amb les mans entrelligades per damunt la corbata vermelló, a l’altura del pit. Un cap arrodonit i sense pèl alberga dos ulls de peix. I la mirada dispersa, morta i com perduda en algun racó de l’habitació, rebota i cau exactament sobre del meu clatell.

Abans d’entrar ja pensava que seria difícil. M’havia passat dies imaginant problemes i les seves possibles solucions. Els apuntava en petits trossos de paper que desprès repartia per la casa. N’hi havia centenars. M’omplien les butxaques, sobresortien d’entre els pots de sucre, sal i arròs. Tapaven les fotos familiars, empaperaven el sostre i les parets i fins i tot cobrien les cadires, de manera que no podies reposar sense enfrontar-te amb un d’aquells problemes. Tampoc em deixaven veure la meva imatge al mirall.

Cadascun d’aquests problemes era d’una naturalesa diferent. Responien a lògiques i procediments diversos, impossibles d’intercanviar. A cada problema, la seva cosmovisió. I així vaig passar jo els dies abans d’entrar a l’habitació, amb un ball d’universos al cap, eixamplant els meus esquemes per forçar els límits del meu enteniment. Però allò. On anava allò?

Clavo el tauler d’escacs amb la mirada, furiosament. El tanco pels marges. He d’aïllar-lo de l’exterior, robar-li els mecanismes que mouen el seu joc. Un tauler d’escacs convencional. Seixanta-quatre caselles, blanques i negres alternativament, distribuïdes en vuit files i vuit columnes. Tampoc les peces presenten cap anomalia a destacar. Cada rei amb el seu seguici estan disposats a les files exteriors oposades, guardats per les respectives frontals de peons. Però allò que m’inquieta és la proliferació de línies de peons fins al mig del tauler, on blanques i negres es troben frec a frec, sense deixar cap casella per ocupar.

He deixat la taula amb la ràbia i la frustració a dures penes contingudes. He filat l’home, que segueix amb els coll tort, parcialment caigut, i els ulls, aquells ulls de peix que d’amagat repten per les parets de l’habitació fins caure’m al damunt. I mentre jo faig això un temps corre en algun lloc i només l’home en sap la mesura i la durada. Potser és la seva paciència, o potser espera algun gest meu consignat de forma prèvia i secreta, o potser no és res d’això. En tot cas, no és part del problema. Necessito enfocar el problema. El problema.

Guaito d’amagat el paper que m’han donat en entrar. Potser aquest és el final del joc. La segona vegada que consulti les instruccions. Però el problema. El problema. Un sol moviment, cap fitxa morta.

Un sol moviment. Cap fitxa morta. Repeteixo lentament.

Tal i com estan disposades les figures sobre el tauler, cap d’elles pot moure’s, a excepció dels peons a l’avantguarda. Però l’únic moviment que els hi permet ocupar una casella nova és aquella estocada en diagonal amb la que s’obren pas (primer requisit) ferint de mort a un enemic. Però no pot morir cap fitxa (segon requisit). I, per descomptat, tampoc poden compartir casella. Així que repasso el tauler a la cerca d’algun quadrant desocupat, resseguint curosament cadascuna de les divisions per assegurar-me que la disposició de les fitxes no crea algun tipus d’engany òptic que amagua la casella deshabitada. Res. Em frego els ulls, ho repasso altre cop, però sembla ser que la cosa no va per aquí.

Mentrestant, l’home segueix impertorbable. Em mira d’alguna manera que desconec. Però em mira. Està aquí per això, i també per comptar el temps i fer de jutge. I ara que hi penso, potser també ell és part de l’enigma.

M’hi fixo lentament. Aquella cara rodona, rosada i flonja, com de recent nascut. No té cabell al cap sinó una capa quasi intimidada de borrissol. Tampoc se li veu pèl a les celles, i fins i tot al capdamunt de la closca se li insinua un clot com de nadó. Potser és part del joc, però probablement és part de les distraccions. He d’enfocar el problema.

I perquè sóc jo qui ha de començar el joc? És obvi que el primer que mogui fitxa acabarà amb un peó del contrari, i llavors aquest, arribat el seu torn, podrà ocupar la casella desocupada sense ferir cap de les peces. Clar que les blanques estan a la meva banda, i per tant hauria de començar. Però puc provar de renunciar al meu torn, esperar que ell mati el meu primer peó i aconseguir la victòria. Però és l’home un jutge o també un adversari? Pensant-ho fredament, no sé si l’home és part del joc. Quan he entrat, en veure’l mut i inexpressiu, quasi vegetal, he donat per descomptat que era un jutge, un observador deslligat de l’enigma, però ara la única solució possible em demana incloure’l al problema. Adversari, doncs, decideixo passar el meu torn.

Abans d’acabar la frase l’home s’aixeca amb un moviment sec d’autòmat. Agafa un peó dels meus, l’enretira. El miro i encara va amb el coll tort, els ulls a qualsevol lloc menys al taulell. Tira el meu peó per damunt de les seves esquenes i el braç li queda penjant, com si se li hagués mort. Em fixo altre cop en el taulell per comprovar si he vist bé com retirava un dels meus peons. Mentre m’asseguro de les meves percepcions l’home agafa una de les seves fitxes i la col•loca a la casella buida d’una estrebada. Les fitxes dels voltants queden tombades amb el cop.
S’obre la porta i sé que he fallat. O surto o em vindran a buscar, així que accepto la derrota i em dirigeixo cap a la sortida. Però abans de deixar l’estança miro altre cop l’home, el taulell i, finalment, les parets que tanquen aquesta sala. No sé què hi ha darrere seu. Potser el problema ha començat una, dues o vés a saber quantes sales més enllà. Torno a entrar i m’acosto a la paret per enganxar-hi el cap, les mans, i em sembla sentir-lo. El mecanisme, és una percussió sincopada. O vàries d’elles, que es comuniquen i es reprodueixen a la fosca. Puc sentir-les a mesura que repasso les parets.

I no sé quant de temps em quedo així, però unes mans d’acer m’arrenquen del somni i m’arrosseguen cap a fora. Reacciono tard, perquè el batec dels mecanismes continua al meu cap. Intento parlar, però és inútil, perquè tampoc ells sabran a que coi estem jugant.