La maquineta de fer punta- Jordi Navarro Vidal GUANYADOR DEL PREMI CATEGORIA C

La maquineta de fer punta- Jordi Navarro Vidal GUANYADOR DEL PREMI CATEGORIA C

Comença una nova setmana en dilluns al matí. És quinze de març i, a Berlín, la primaveraencara està hivernant. Hi ha restes de neu, de la nevada d’ahir, allí on els cotxes i els vianants no la desfan al passar. Desprès d’una dutxa llarga, surto i creuo el carrer per esmorzar un schokocroisant i un cafè al forn turc de davant de casa. Tot i que, com cada matí, ja sense preguntar, m’ho preparen per emportar, avui tinc temps i em menjo la pasta assegut a un tamboret recolzant-me en una petita taula estreta i allargada situada al costat del finestral. Sobre la taula hi ha el sucre, les culleretes de plàstic primes i estirades, els tovallons de paper i un bric de llet desnatada.

Quan són les deu menys quart al rellotge, que ja sé que va cinc minuts avançat, poso la tapa al cafè i rodejo el got de paper, per protegir-me de l’escalfor, amb un tovalló de paper decorat amb ous pintats, pollets, cintes de colors i altres motius de Pasqua. Surto al carrer direcció a la boca del metro i m’endinso en les profunditats suburbanes. Baixant les escales busco amb la mirada l’indicador digital, al qual la puntualitat li dona una gran credibilitat, i tinc la certesa que amb dos minuts apareixerà el següent metro.

Dins del metro tot sembla quotidià, la lectura i la música auriculada són les ocupacions principals, el silenci respectuós mana en l’ambient. Trobo ràpidament seient, assegut vaig vacil·lant la temperatura del cafè amb petits glops, mentre, inevitablement, creuo alguna mirada amb els que no tenen una ocupació que exigeixi tota la atenció. De sobte, me n’adono que just al davant meu hi ha un senyor que ja havia vist alguna altra ocasió, en algun altre vagó, que m’havia cridat l’atenció, de la mateixa manera que avui, per la professionalitat amb que persegueix el seu objectiu.

Uns 50 anys ben portats aparenta la seva barba grisa que pel seu tímid volum respecta la forma del seu rostre. La seva postura mostra una calba que s’estreteix desprès del front formant una franja de pell descoberta de no més de deu centímetres d’amplada. La franja desemboca a una circumferència de diàmetre notablement superior, on tampoc hi ha rastre dels pèls grisos i curts que cobreixen la resta del cap. Unes ulleres de farmàcia, salvaguardades per un cable al voltant del coll, esdevenen un instrument de treball obligatori. Dur una bufanda ocre amb franges, de diferents tons grisos i marrons, disposades paral·lelament i perpendicularment entre elles. La bufanda, estrangulada per un nus noble, amaga la camisa i sembla una peça essencial de la equipació que acaba de completar un abric beix, uns texans i unes esportives marrons.

A la mà dreta dur un llapis amb una punta afilada que fa sospitar la presència d’una maquineta de fer punta a la butxaca de l’abric. El llapis acaba amb una goma cilíndrica capaç de esborrar tota la feina per poder començar de nou en cas d’una terrible equivocació. Amb l’altra mà sosté el diari doblegat de forma que el gran quadre, ple de caselles amb algun número, queda centrat i totalment visible. Aquest quadre d’origen japonès sembla, més que un passatemps, la autèntica raó de ser d’aquest senyor tant respectable. La seva postura, les ulleres de farmàcia, el llapis que possiblement amaga una maquineta de fer punta i, fins i tot, la seva vestimenta semblen formar part del joc.

Desplega un ventall ampli de tècniques. Apunta temporalment dos possibles números entre dos caselles i també n’apunta alguns fora, a un costat. Considera que estiguin les nou xifres dins de cada petit quadrat, i té en compte que a cada línia de caselles tant verticals com horitzontals, no es repeteixi cap número. En cas contrari, amb un moviment rapidíssim de canell gira el llapis per utilitzar la goma i, desprès, amb els altres dits espolsa efusivament les restes de goma.

No sé on va, potser va a la feina o està a l’atur i viatja sense destí omplint amb números unes caselles perfectament quadrades. Potser és pare d’una nombrosa família o està fadrí i viu amb la seva mare. No ho vull saber, només m’interessa la seva obra. Em pregunto quants sudokus haurà fet, quants en pot fer amb un dia. No puc fer res més que admirar la seva figura. De mentre, obro la meva motxilla, trec una petita llibreta i un bolígraf de d’estoig, i escric, fascinat, l’experiència.