Per què jo?- Anna Rodríguez Grau

Per què jo?- Anna Rodríguez Grau

Tanco els ulls, per no veure la realitat. Per no veure el que realment m’està passant. Per no mirar la cara de la mare i veure com moltes llàgrimes li rellisquen per la galta. Encara que porto estona amb els ulls tancats, continuo veient el món que m’envolta. La de coses que segurament no podré tornar a fer. Pensar en allò tan fàcil que quan podem no ho valorem i quan no podem ens falta. Un simple salt, córrer, sortir a passejar amb les amigues...

Avui m’he despertat en una habitació nova, una que no era la meva. Estava a l’hospital i en mirar al voltant m’he adonat que no era un somni, era la realitat. Sabia perfectament que m’havia passat. He intentat agafar el mòbil per mirar l’hora i no hi havia manera. Les cames no em reaccionaven. Què em passa? Va! Mou-te! Però, no. No en podia moure cap de les dues. No em feu això! Va! Què no hi ha per a tant! En veure que no podia, el món em va caure al terra. No podia ser, jo invàlida. De cop entra la mare amb una metgessa. La miro amb cara per a que em digués alguna cosa. En veure’m ella esclata a plorar. Havia confirmat els meus dubtes. No em podré moure més sense ajuda, no podré fer res. Em poso jo també a plorar. Ja només ens faltava això! Fa dos anys que el meu pare es va morir, la mare és la que s’encarrega de tot, sort que em tenia a mi que l’ajudava amb el meu germà petit, però ara si que l’hem fet bona. Sembla que a la porta de casa fiqui família “Desgràcia”, tot ens passa a nosaltres.

Tot va començar quan la Mireia em va trucar per a què l’acompanyés a comprar un regal per al seu pare ja que n’era el seu aniversari. Havíem quedat a les sis, i com sempre ja feia tard. Amb les presses vaig travessar el carrer sense mirar, allò va ser la meva perdició. Mira que la mare sempre m’ho diu. “Mira als dos costats abans de travessar”. Però per no quedar malament no ho vaig fer. Un cotxe roig venia ràpidament cap a mi, sentia el soroll del seu fre, però tot i així vaig notar com em colpejava. Ja no sé res més. M’he despertat aquí, envoltada de màquines i de tubs que entren dins del meu cos.

M’han dit que hauré d’esperar per veure la meva evolució. Però que com que sóc jove, segurament podré tornar a caminar i a portar una vida normal. Ara però em preocupa que els meus amics, no m’acceptin tal i com estic ara. Que no em vulguin i els perdi. La mare m’ha dit, que si són amics de veritat, segur que em voldran, em tractaran com fins ara, i fins i tot, m’ajudaran en tot allò que jo no puc fer.
Avui han vingut unes quantes d’elles a veure’m, m’han portat un regal i una fotografia gran en la que sortim totes, m’he l’han dedicat i jo m’he posat molt contenta. Són les meves millors amigues i jo confio plenament en què la nostra amistat, tot i les circumstàncies, perdurarà.

Estic molt contenta, veig que em recuperaré. Penso que hi haurà gent que no tindrà tanta sort. Els discapacitats necessiten ajuda, els hi hem de fer la vida fàcil i ajudar-los amb tot el que puguem.