La bandera- Gerard Pagés Sanahuja

La bandera- Gerard Pagés Sanahuja

Aquell matí vaig veure néixer el sol entre les runes de la vila, ja sabia que seria l’últim cop que veuria aquell paisatge així que em vaig quedar uns minuts quiet contemplant l’escena, ja feia dies que patíem els constants assalts de les tropes enemigues i cada cop la nostra resistència era més dèbil, però cada vegada carregada amb més odi i ràbia. Els intensos bombardejos no donaven treva i ens impedien l’arribada de subministres, portàvem dos setmanes aïllats, dos setmanes que van ser un autèntic infern, ja no tan sols queien obusos, si no que també arribaven bombes incendiaries i de gas que ens havien obligat a fer us de les mascares i no treure’ns-les en cap moment, portàvem dos setmanes sense poder-nos veure el rostre. Tot i el panorama desolador, intentàvem parlar d’altres coses com la novia que teníem al poble, les festes, els menjars de la mare... Però tot això ens portava més nostàlgia de casa, tot i que ens mantenia allunyats el pensaments d’una mort propera i ens donava forces per continuar de peu a la lluita ja que ni què nosaltres estiguéssim perduts tot el que havíem deixat enrere encara es podia salvar amb el nostre sacrifici.

Encara puc recordar com si l’estès vivint ara l’última jornada de combat, el dia estava ennuvolat i amenaçava pluja, no érem més d’una trentena els que encara conservàvem la vida, però per poc temps. A l’inici ens trobàvem tots rere les barricades vigilant les entrades del poble, a l’ambient un silenci tens, tan sols sentíem les respiracions, el ràpid bategar del cor dels qui sabíem que amb cada segon la nostra mort era més propera, però l’enfrontàvem amb valentia. Dalt el campanar la nostra bandera, la bandera tricolor, mig esquinçada i foradada pel foc enemic, resistia com nosaltres. De sobte es va sentir un tret i tots els sentits se’ns van posar en alerta, les emocions estaven a flor de pell; aleshores al llindar del poble vam veure els primers enemics, vaig apuntar amb precisió i en prémer el gallet el mortífer plom va acabar amb el primer. Ells ràpidament es van posar a resguard i van respondre al nostre foc, iniciant així un intens tiroteig sense treva; no donàvem l’abast cada cop n’arribaven més com una horda sense fi i al meu costat queien camarades amb valentia.

De repent va començar a ploure dificultant encara més les condicions del combat i d’entremig dels núvols va sorgir un esquadró de bombarders que ens va castigar amb una incessant pluja d’obusos. Ja érem pocs els que resistíem en peu i vam anar retrocedint el front fins agrupar-nos tots a la cima del poble davant l’església, només érem una desena i pràcticament no ens quedava munició, així que ens vam refugiar dins l’edifici on només podien entrar en grups reduïts i acabaríem amb ells lentament, abans d’entrar vaig alçar la mirada fins al campanar on encara onejava la bandera resistint les envestides de la pluja i el vent. Un cop dins ens vam amagar rere uns sacs i unes caixes esperant l’entrada dels primers, que van caure abatuts per les nostres bales i així es van anar amuntegant cadàvers davant la porta, ens sentíem eufòrics pel momentani èxit, però aleshores vam sentir un picar metàl•lic, era una granada, en veure-la ens vam tirar tots a terra, tot i que pocs vam ser els què vam conservar la vida; sense donar-nos temps a refer-nos en va entrar un amb una metralladora disparant a boca de canó que va acabar amb la resta dels meus camarades i em va ferir a la cama abans de què aconseguís clavar-li una bala entre cella i cella. Ferit com estava no em podia quedar allí, així que vaig recollir una metralladora del terra i vaig agafar un parell de granades que tenia un camarada caigut, i aprofitant que em trobava prop de les escales del campanar, arrossegant-me vaig començar a pujar-les; quan ja era a la meitat vaig sentir les seves veus que pujaven, vaig estirar l’anella d’una granada i mantenint-la uns instants a la mà la vaig llençar escales avall i vaig continuar el meu camí, al cap de pocs segons vaig sentir l’explosió i pels crits vaig deduir que havia complert el meu objectiu.

Un cop dalt de tot la pluja tornava a mullar-me, alçant la vista vaig veure com la bandera encara resistia sense vacil•lar, això em va omplir novament de forces per enfrontar-me a la meva fi. En tornar-los a sentir pujar vaig llençar la darrera granada que també va ocasionar estralls a l’enemic i va deixar les escales plenes de cadàvers que els hi dificultaven l’ascens. Aprofitant aquest instants em vaig incorporar i em vaig quedar agafat al màstil de la bandera ja que no podia recolzar la cama ferida, a la mà esquerra em vaig lligar la metrallador esperant veure’ls sorgir del forat de les escales; quan el primer va treure el cap vaig prémer el gallet disparant a boca de canó i no el vaig soltar fins buidar tot el carregador, en aquell moment havien deixat de pujar perquè els mort no permetien el pas, jo ho vaig aprofitar per posar l’últim carregador i mirar per última vegada el nostre estendard que ara onejava orgullós de la resistència oposada. En abaixar la vista ja tornaven a arribar enemics i vaig disparar per darrera vegada mentre el plom de les seves bales em travessava el cos deixant-me inert sota la nostra gloriosa bandera, la nostra bandera tricolor.