Nit inesperada- Jamila Moussaoui Jannati

Nit inesperada- Jamila Moussaoui Jannati

Quan tanco els ulls encara sento els plors d’aquella criatura. A vegades penso que m’estic tornant boja, intento no pensar-hi més però avui faré un esforç per contar la misteriosa història que hem va passar fa un parell de mesos.

Era dilluns, el pitjor dia de la majoria dels estudiants, llevar-se aviat, alguns encara amb ressaca de les nits anteriors, fer camí a l’escola i estar-hi més de cinc hores escoltant els professors. Era un dilluns més. Vaig arribar a casa i vaig estar mirant la tele fins l’hora de dormir, en aquell moment va començar tot. Em vaig ficar al llit i hem quedí dormida.

A mitja nit em vaig despertar d’un terrible somni i la set em va fer sortir de la meva habitació, caminava gairebé dormida pel passadís però no podia ignorar un estrany soroll que es trobava allí, amb mi.

En aquell moment em vaig adonar que era una nit diferent a les altres, el vent pareixia colar-se entre les reixes de la finestra.

A cada pas que donava, el soroll era més intens, no estava segura de si era el soroll turmentant del mateix silenci o eren les veus que deien en la meva ment que alguna cosa no anava bé.

Quan vaig arribar a la cuina em vaig beure un got d’aigua però no podia obrir els ulls per aquell desagradable soroll, tot i que això no m’impedia arribar a la meva habitació. Podia veure el camí, podia veure on anava, com em ficava i em perdia en la foscor; per les meves cames començava a córrer un calfred que arribava directe al meu estómac, passant per la meva esquena. Vaig arribar a la meva habitació i, quan obrí els ulls, vaig poder veure com havia una
gegantesca taca de sang al terra. La situació no m’impressionava, no sé per què; de sobte, es va sentir el crit d’un nadó, era com si estés a prop meu, em vaig ficar a buscar-lo com una boja per baix del llit, dins l’armari, fins i tot dins de les escombraries. Després d’una llarga cerca em vaig girar cap a la porta per on acabava
d’entrar i allí es trobava: una cosa petita embolicada amb una tela vella, tacada de sang. Vaig apropar-me i sense pensar-m’ho vaig agafar-la del terra; de sobte, es va moure, va ser un moviment brusc i això va fer que m’espantés i la deixés caure. Vaig poder veure que era una mena de criatura envoltada d’una capa de sang. Al principi,
pensava que era un nadó però, en tancar els ulls i tornar-los a obrir, vaig poder veure que era una espècie diferent, amb els ulls fora de les seves òrbites i cobert de pèl.

Mentre assimilava el que estava passant, aquella cosa es va alçar del terra i va fer un salt. Vaig notar com les seves afilades ungles m’esgarrapaven la cara; vaig caure al terra i l’ultima cosa que recordo va ser que m’estava quedant sense respiració. Quan em despertí, el primer que vaig poder veure va ser el rostre
d’aquella esgarrifosa criatura observant-me. Cada vegada s’apropava més com si hem volgués mossegar. En aquell moment vaig recordar que guardava un afilat ganivnet dins la caixa que es trobava sota el llit; ràpidament, vaig estirar el braç per intentar apoderar-me d’ell. La criatura es va aturar per uns segons, com si sabés que necessitava temps per obrir la caixa i agafar el ganivet. Quan ja el tenia entre les meves mans, vaig espentejar aquella criatura i va caure al terra. Em vaig alçar i, sense pensar-m’ho li vaig clavar el ganivnet. Després vaig sentir un lleuger cop al cap que em va fer caure al terra. Quan em giré vaig poder veure que era la
mateixa criatura , però gegantesca, que portava a les seves mans un basto de beisbol. No em podia creure el que estava veient, l’única explicació que li trobava era que aquell monstre era el pare de la criatura que havia assassinat minuts abans, per això venia a per mi.

Vaig tenir temps de sortir de la meva habitació i anar en direcció a la dels meus pares, però no hi eren. Em vaig desesperar i hem fiqué dins l’armari, almenys allí no em podia trobar, o això pensava. La porta es va obrir de bat a bat, jo no podia retenir les meves llàgrimes. Llavors vaig sentir pronunciar el meu nom, vaig
reconèixer la veu de la meva mare, sense adonar-me’n, un somriure es va apoderar de la meva tristesa. Vaig sortir xisclant de l’armari com una noieta que rep el seu regal desitjat.

Donava voltes per tota l’habitació però no hi havia rastre d’ella, em
vaig tornar a deprimir, però la meva estimada mare va entrar per la porta. Vaig tornar a somriure i vaig sospirar profundament. Quan vaig estar més tranquil·la li vaig explicar tot el que m’havia passat, però com era d’esperar no s’ho va creure. Em va acompanyar fins a la meva habitació i em va tranquil·lizar dient-me que tot havia sigut un malson, jo m’ho vaig arribar a creure perquè el que em va passar
no era normal.

Em quedí dormida fàcilment, quan em despertí vaig poder comprovar que tot el que havia viscut la nit anterior era cert, ja que seguien estant les taques de sang al terra. No vaig voler explicar-li a la meva mare, perquè per molt que ho
argumentés no em creuria. Avui, és el primera vegada que ho faig públic.