Un instant, una vida- Amanda Ulldemolins Subirats

Un instant, una vida- Amanda Ulldemolins Subirats

Feia ja 5 mesos, 150 dies, 3600 hores que jo no era JO, que la tristesa m’havia invadit per creure’s posseïdora del meu alè, de la meua esperança, minsa, però existent. Tothom me deia que m’havia d’aixecar, que havia de ser forta, que ho podia aconseguir. Les paraules, els ànims, en el meu cas no els tinc sempre, molta gent al meu costat però poques, massa poques persones. Hi ha dies que me desperto suada, com si els pitjors malsons formessin part de la meua crua realitat, i veritablement és així. Me sento sola, desemparada, fugitiva de tot allò que me puga arrencar un somriure. Aquesta vida no està feta per a mi, per als dèbils com jo el millor és seure i contemplar els triomfs i derrotes de tots els altres, millor així- deia la meua àvia.

Decideixo sortir a passejar, per a què me toque aquell aire que no me mereixo, per a què respire alguna cosa nova i pura. M’assec a un cafè prop del mar i el contemplo, ¿Quantes coses ha vist passar davant seu?, ¿Coneix tot allò que el pertany? , ¿Se sent captiu de la seua memòria, del seu present i víctima obligada del seu futur? Me responc a mi mateixa “No, ell viu, o almenys sobreviu.”
Allà, asseguda, recordo els estius que passava a Vinaròs amb la meua família, amb uns amics nous que cada any ens retrobàvem, fent de la distància la única raó per trobar-nos, de nou, cada estiu. Recordo el sabor de mar que me quedava quan sortíem de l’aigua, la dolçor de la meua tieta Esperança (quina ironia- vaig pensar-), l’olor de les paelles de la meua àvia, i sobretot, el que més recordo, és l’alegria que desprenia, el feliç que era en aquella terra i també l’enyorança que m’envaïa cada cop que, quan els dies tornaven a ser més curts, havia de tornar aquí i resignar-me a seguir amb la rutina. ¿On queda ara la il•lusió?

Després de varis fracassos laborals i sentimentals, després de dies sense dormir treballant en una cosa que ni tan sols jo creia, després de molts amors de bar, finalment, vaig conéixer la persona esperada, aquell qui me feia descobrir i assaborir cada instant que vàrem viure, Ell va aconseguir que fos Jo, que cregués amb mi mateixa. Vam compartir els millors anys de la nostra vida, vam fer plans de futur i ens els vam creure, una família, un gos i un xalet a la platja, pot ser algú pot pensar que anhelava només el típic somni americà però per a mi, per a nosaltres, significava la més pura i digna felicitat.

Mai res no dura per sempre, un dimarts, al vespre, el vaig trucar d’allò més nerviosa a la feina, havia de venir ràpidament a casa, era el nostre quart aniversari de boda i tenia una sorpresa per a ell. Me va contestar que havia d’enllestir unes tasques però que correria per vindre, “T’estimo”- me va dir-. Aquesta fóu la seva última paraula, els últims sons que vaig sentir sortir dels seus llavis, dels meus llavis. El vaig esperar una hora, dues pot ser, o fins i tot només foren uns minuts de res. Vaig endreçar un altre cop la taula, els cuberts, les copes, tot al lloc, el gran sobre la presidia. Portava el meu millor vestit, el meu somriure més gran i sincer però ell no arribava. De sobte, va sonar el timbre i a corre-cuita vaig obrir la porta; un home alt i prim vestit amb l’uniforme de mosso amb un posat seriós me mirava.

Havia tingut un accident i l’estaven traslladant a l’hospital. Sense saber molt bé com ja estava a la sala d’espera, encara avui no recordo qui me va dur ni quina va ser la meua reacció a l’assabentar-me de tal notícia. Allà els dies foren llargs, vaig deixar de preocupar-me per mi mateixa i sols tenia atencions per ell qui, tot i que anava recuperant-se a poc a poc tenia un diagnòstic greu, tan greu que els nostres plans s’anaven dissipant a marxes forçades. La meua salut es va veure alterada per tots aquests problemes. Hi havia dies que ni tan sols recordava com era la meua vida abans de tot allò, sí, “allò” es refereix a l’accident, al patiment, a l’escepticisme dels metges, mai, ni encara avui, n’he volgut parlar de tot això, o de tot allò, no sé massa bé com dir-ho.

La matinada del 25 de maig el seu cor va deixar de bategar per sempre més, vaig arribar a pensar que llavors, amb la seva desaparició, tot hauria acabat, però en realitat no feia més que començar. Les parets me semblaven barreres però era només dintre d’elles que me sentia protegida, emparada per aquells murs blancs que ofegaven alhora que alleujaven els meus plors.

Encara avui, cinc mesos, dos dies i 12 hores després sento el seu caliu, la seua olor, la seua rialla a cada racó del nostre pis. Torno lentament, passejant i resseguint la costa cap a casa, passo per davant d’una botiga de roba per a nadons i sento dintre meu un petit cop de peu que m’empeny a entrar-hi. Me perdo entre els diferents prestatges de roba, per a nen i per a nena. Per això decideixo agarrar un jersei de color groc, un color viu que dona vida - vaig pensar-. Cada dia la panxa creix més però avegades ni recordo que estic esperant un fill, un dels nostres somnis. Mentiria si digués que no me fa il•lusió veure-li la cara, pensar un nom, decorar la seua habitació però, és tanta la por de saber que, ara sí, me toca seguir endavant.

Passaran els dies i cada cop seré més conscient que ja arriba el dia, que ara sí que tot s’acaba i que al mateix moment, tot comença. Avui m’he comprat també roba per a mi i aquesta tarde trucaré a les meues amigues i els hi comunicaré la gran notícia; seré mare, i vull, necessito, que elles estiguin al meu costat. Tot aquest temps he defugit de qualsevol ajuda exterior, creient-me capaç de superar-ho, d’enfrontar-ho tota sola però veig que és impossible. A partir d’avui, jo, empendre un nou camí per tornar a ser JO.