Vora el riu - Jordi Montagut Mañé GUANYADOR CATEGORIA D 2009

Vora el riu - Jordi Montagut Mañé GUANYADOR CATEGORIA D 2009

Fins a aquell instant no s’havia plantejat l’opció de reencarnar-se. Podent triar optà per elevar-se, agafar l’impuls de l’últim sospir i filtrar-se pels conductes de ventilació de l’hospital fins a arribar a l’extractor i sortir disparada al cel lliure de núvols gràcies a l’anticicló.
La immensa llibertat de no ser res físic era estranya, només intuïa que flotava en un dia assolellat i, malgrat no veure-ho, sabia que sobrevolava el riu a l’altura del castell mig derruït.
Tot recordant que aquest riu era la seva font de tranquil•litat i un immens mirall de bellesa optà per ser aquest cop l’ànima d’un àlber i zigzaguejà riu amunt fins a arribar als Aubals del poble on va néixer com a persona per brotar dins d’una vella escorça lleugerament inclinada cap a Ginestar.
Des d’allí escoltaria les hores del campanar, veuria saltar les carpes i les nits d’estiu faria d’espieta entre els canyars agitats pels amants furtius.
De fet, sempre s’havia considerat un ésser solitari i silenciós i, ara que havia pogut escollir, segura que en altres ocasions havia estat oreneta, alfals i gat serval, i almenys un parell de cops persona, per molt que busqués dins seu sempre apareixia el mateix escenari: el riu, les muntanyes a totes bandes i les olors entre dolces i humides d’una terra fèrtil i florida de febrer a abril, verda i productiva de maig a setembre, decadent i humida d’octubre a desembre i opaca i flagel•lada el que durés l’hivern.
Un cop escollit l’arbre s’hi aferrà sense ser matèria, besà sense llavis l’escorça i filtrà el contingut imperceptible pels porus de la fusta. Començà a escoltar el lleuger flux de clorofil•la a través de les branques i s’expandí a la velocitat del llamp creixent des de la fulla més elevada fins a l’arrel més enfonsada en els llims del riu tot experimentant una grandesa mai viscuda en cos d’animal.
A mesura que anava posseint l’arbre i anava recuperant els sentits pensà què devia haver passat amb l’ànima original d’aquest ésser i si havia estat un hoste hostil que l’havia fet fugir o si hi convivia diplomàticament. Però el dilema que més la preocupava era si un cop la metamorfosi fos completa continuaria recordant la seva vida anterior o, com quan va sortir de l’úter matern, tot seria nou i hauria de començar de zero.
Semblava que la transformació s’havia completat satisfactòriament i ja notava el tacte de les potetes dels moixons posant-se sobre les seves branques i com unes formigues li pessigaven les fulles tot fent petits talls que s’emportaven en processó tronc avall per enterrar-les als seus caus subterranis.
En aquell instant de plena existència vital, ajudada per una lleu garbinada de mitja tarda, s’estirà tot el que pogué i dirigí l’atenció a l’altra banda de la vila, al passadís de xiprers que desfilaven entre el poble i l’ermita i, tot concentrant totes les forces en les fulles per veure-hi tal i com miren els arbres, captà les petites figures familiars que igual que les formigues s’emportaven una petita part del seu ésser per guardar-lo sota terra. I fou així, amb aquesta lucidesa, que entengué les repeticions que té l’existència i oblidà l’aleatori desenllaç de la seva vida anterior per ocupar-se de la contemplació d’aquest paisatge secretament escollit vida rere vida i es perdé la resta de la tarda tot contemplant la dansa de les roselles a banda i banda de riu.