Els recuperaré - Maria Elena Rodriguez Grau

Els recuperaré - Maria Elena Rodriguez Grau

Ratllada. Més ben dit, molt ratllada. Per ell. Per aquell noi del qual em vaig enamorar bojament. Per aquell noi del qual estic bojament enamorada. El meu primer nuvi. El primer noi que estimo. El primer noi, amb el qual he compartit tant... La meva primera relació. El meu primer petó. El riure fins que ens feia mal la panxa. El plorar per les petites discussions. El passar la vergonya al conèixer la seva família, els seus amics... Però tot això ja s’ha acabat. S’ha acabat el passar estones al seu costat. El compartir. El viure una vida junts...
No entenc el perquè. No sé perquè m’ha deixat. Si estàvem tan bé. Fèiem bona parella. Ens estimàvem. Érem l’enveja de tots. Un dia sense més ni més em va dir que no podia aguantar més. Que jo estava malalta. Que m’estava fent mal jo i mal a ell. Que si no canviava això havia arribat a la fi, ell no podia fer més per mi. Portàvem vuit anys de relació, i dos fills en comú. No érem una parella de fàcil discussió, però fa dos anys que això ja no era així. Tot va iniciar-se quan ens vam traslladar al nostre poble natal, per motius de feina. Allí no em calia treballar, només em dedicava a la casa i als nens. Vaig retrobar-me amb les velles amistats. I el meu gran error va ser començar a comparar-me amb les altres senyores del poble, més primes, més altes, més provocatives... Vaig decidir apuntar-me al gimnàs, però em va influir de tal manera que em vaig obsessionar amb les talles, el pes...Va arribar a impactar-me seriosament. M’estava afectant al cap, però jo això no ho veia. Vaig deixar de menjar, més hores d’exercici... Volia ser perfecta. Ser model de moltes dones. No està malament ser perfeccionista mentre que això no es converteixi en una obsessió, en una malaltia. Sentia soledat, ansietat, por, desgana... sensacions que apareixen i que comencen a percebre des de fora. Vaig començar a enganyar el meu marit, li deia que no em trobava bé per la grip, no em despullava davant d’ell perquè no veiés el meu esquelet, vaig començar a vestir roba més ampla per a què no es notés, la regla no em venia, les meves al•lèrgies es van multiplicar... Les discussions amb ell eren més freqüents. Va començar a veure la meva malaltia, i fins i tot em va amenaçar que havia d’escollir entre les meves obsessions o ell. Però per molt que me l’estimava no podia ni menjar una peça de fruita, hi havia alguna cosa que m’ho impedia. L’anava perdent i no ho podia evitar, vaig caure al parany de l’anorèxia. Estava entrant en un estat d’angoixa emocional molt fort i a punt de sofrir una parada cardíaca. El pitjor de tot és que jo no podia evitar-ho, la veu de la consciència no m’ho permetia, i veia com la família patia. Els nens no podien mirar-me, la seva mare els feia fàstic. Van ser múltiples les llàgrimes que vam desprendre el meu amor i jo... tot per ser més perfecta? Vam decidir apuntar-me a les teràpies de l’hospital perquè de veritat que m’estava morint i deixant a molta gent enrere.
Realment, m’estaven ajudant les teràpies, però per quan em vaig arribar a curar ell ja no estava amb mi. Ni ell ni els nens. Vam quedar en que si jo no canviava allò arribava a la fi, i així va ser. Quan els vaig perdre, vaig notar el que tenia i no havia sabut apreciar. Vaig tirar la bàscula per la finestra i amb medicaments i tractaments he arribat a solucionar el problema, però la meva tristesa ara és no tenir-los a ells al meu costat. El haver-los deixat escapar. Però jo sé, que ens estimem molt i que aconseguiré recuperar-los. Perquè són la meva vida, la meva raó de vida. Tot i que he aprés molt amb aquesta malaltia, que fins que no t’hi trobes no saps per on es passa, que cada persona és com és i no ens hem de comparar a ningú. Cadascú té les qualitats que té i no som ni pitjors ni millors que els altres.
Intentaré recuperar-los