Fins aquí - Anna Rodriguez Grau

Fins aquí - Anna Rodriguez Grau

Dimarts, 13
Un altre dia igual, tot i que podríem dir que ha estat, pot ser, pitjor que els altres. Encara que intento ser fort, a vegades poden amb mi. Em fan plorar i ho passo malament, a més a més no els ho puc explicar als meus pares perquè m’han advertit de les pitjor conseqüències que això tindria.
Avui ha estat un no parar. Què els he fet jo per a que em tractin així? Com es que hi ha gent tan dolenta i que es sent superior als altres?
Avui tot a començat quan pujava pel carrer camí de l’escola, estava el grupet se sempre esperant-me. Al veure’m ja han esclatat les rissetes. Obligatòriament havia de passar entre ells i en aquest moment a estat quan el Jordi m’ha fet la traveta i he caigut amb tanta mala sort que els pantalons nous que m’havia comprat la mare s’han esquinçat del genoll. Me aixecat el més ràpid possible i he marxat corrents mentre sentia com els nois em cridaven i em deien covard.
Per fi he arribat a l’escola i ha estat quan les noies m’han vist els pantalons trencats, algunes es porten bé en mi però d’altres també se’n riuen, elles doncs, deien en veu alta que era un noi pobre, que no tenia ni per uns pantalons, que la seva iaia va més moderna que jo...
La Marta però, una noia molt guapa i bona persona, m’ha acompanyat a cura’m la ferida.
Al arribar a la classe m’he assegut al meu lloc i justament era el dia que el professor de matemàtiques repartia les notes de l’últim examen que havíem fet, per cert, més difícil que tots els anteriors. Llavors Pere, el professor, m’ha felicitat en veu alta ja que amb un sis i mig era l’únic que havia aprovat l’examen. Era el centre de totes les mirades i precisament no eren agradables.
Sona el timbre, malament, no m’agrada que soni perquè ja sé el que passa a l’hora de l’esbarjo. Trec de la motxilla ràpidament l’entrepà de pernil salat amb pa i tomàquet, el pa recent fet ja que la mare s’aixeca una estona abans per poder-lo comprar, li faig dos mossos ràpids abans que s’apropi l’Eloi, en faig un altre i ja em noto el cop de puny a l’esquena i una mà que m’estira el meu apreciat entrepà. Amb resignació no em queda res més que gaudir l’últim tros que encara estava entre les meves dents. Surto a fora i m’assec sol a les escales del costat de la porta. Llegeixo el llibre que ja només li queden vint pàgines de vida, llibre amb molta intriga que per cert m’agrada molt. Veig que ja s’acosta el grupet de sempre, em rodegen i m’insulten perquè sóc un marginat, quatre ulls, setciències... El Jordi em pega un cop de peu amb tanta força que les ulleres m’han caigut i me les ha trepitjat. M’ha fet pena perquè aquestes ulleres van costar molt d’esforç al pare, així que una llàgrima indesitjada rellisca per la meva galta. Una altra vegada insults fins que m’ha vist la d’anglès i a vingut cap aquí. Ha trucat a la mare i li ha explicat tot. Canviaré de col•legi, espero que això sigui la fi d’aquest malson de quatre anys.