La vida i el record - Melani Subirats Le Gac

La vida i el record - Melani Subirats Le Gac

Dia tranquil
Per la meva finestra veig la suau brisa del mar onejar sobre els velers allà llunyans de la meva vista.
En un racó, uns vells mariners conten les seves velles històries mentre uns altres juguen a cartes. En l’altre, una parella de joves es besen sobre la sorra com si aquest dia fos la fi de tot, la fi del món.
Recordo quan era petita i jugava en aquell illot al costat de la costa. Quins records! Allà va ser on em va caure la meva primera dent. Com m’ho passava...
Poc a poc m’he anat fent gran en aquest racó de món, he anat coneixent el què és la vida i l’he sabut apreciar com a meva, l’he sabut adobar, tractar, portar..almenys intentar-ho.
M’he creuat en el meu camí amb molts camins, n’hi ha hagut d’estrets, n’hi ha hagut de més amples, de més curts i de més llargs, però tots m’han ensenyat alguna cosa nova, que jo no coneixia.
He caminat per aquests camins amb temor, amb alegria, amb esperança, amb ganes de descobrir, i pel meu camí també s’hi han posat pedres, i les he hagut d’esquivar. Amb alguna he arribat, fins i tot, a entropessar-hi més d’una vegada, però, m’he sentit en l’obligació de no moure la pedra del lloc, ni tirar-la a un cantó, sinó guardar-la en el meu camí i deixar-la enrere, per girar-me, veure-la i recordar-la, per saber que, algun dia, em puc tornar a trobar amb una pedra semblant.
He intentat estimar les persones que m’han estimat, he intentat odiar el mínim les persones que m’han fet mal, i, com digué Mercè Rodoreda, he intentat cultivar allò que em pareixia nociu per a la meva ànima.
He vist alegries i desgràcies en el meu camí, però les he intentat mirar amb diferents ulls, per posar-me a l’altre cantó del món. He vist plors i tristeses, he sofert tant o més que els altres, he vist riures i llàgrimes d’alegria, he rigut tant o més que els altres. He passat de ser una nena, a veure’m com alguna cosa més, madurant pels senders de la vida, apreciant cada instant com si fos únic, dolent o bo.
Guaita! Els joves s’aixequen, els mariners se’n van. La tempesta s’aproxima. Pareix que l’únic que pot entendre’m, sigui el temps.
Cauen gotes a la teulada, llisquen per la finestra, ja no veig res. La brisa s’ha tornat vent, i la mar, fúria. Miro per la finestra, ja no veig res. És com si la tempesta volgués fer-me despertar i oblidar el que els records em fan reflexionar. Vaig a obrir la porta, truquen al timbre. Era la imaginació. M’assec vora la finestra un altre cop, l’obro. M’entra aquella olor de pluja, barrejada amb l’olor de sal de la mar.
Els meus ossos ja no són els de fa quinze anys, i, tan bon punt obro la finestra,
s’esgarrifen i em supliquen que la tanqui.
La imaginació em juga males passades, sento el meu nom. Potser aquella pedra que vais deixar en el camí, i que fa temps que no em giro a mirar-la, em crida per què la miri de nou, i recordi el record més dolorós que, fins ara, em ve a la memòria: l’engany.
Potser valdria la pena recordar-lo, amb el pas dels anys el veuré d’una altra manera. Em giro, i recordo. Em fa mal, molt de mal. Però, forma part del meu camí i, com ja he dit abans, no vull deixar-ho en l’oblit.
Vaig a tancar la finestra, fa fred.
Les pedres del camí, la gent, els sentiments, els records. Tot formarà part de mi, res ho deixaré a l’oblit, per molt que la tempesta m’espanti. És com una malaltia, una obsessió incurable, el record que ni l’amor pot curar, ni la set de cercar nous horitzons.
Simplement, recordar..
Potser he recordat massa, coses que no havia de recordar, però aquesta vida és així, entendre-la recordant el passat, i vivint-la mirant el futur.
Espero poder continuar caminant de la mateixa manera que ho he fet fins ara.