L'estrella - Neus Masip Vilalta

L'estrella - Neus Masip Vilalta

Tot va començar quan en Himmel, es va despertar d’un ensurt. Havia tingut un somni
que ni ell s’esperava. Feia un munt de temps que no somiava res, i quina cosa més
estranya, al primer dia que en Himmel s’instal•la a Catalunya i té un estrany somni. El primer que va pensar va ser si havia fet bé d’anar-se’n del seu país. De fet, el Himmel era un home més aviat desafortunat.

Quan es va despertar, ràpidament se’n va anar cap al bany de la caseta on s’havia
instal•lat. A mig camí, com que encara no havia desfet totes les maletes, va ensopegar amb la més petita de totes. Va entrar al bany, es va rentar la cara amb una aigua més aviat marró, i es va mirar al mirall, tenia una cara que ni ell mateix es reconeixia.

Alguna cosa en ell havia canviat, ho intuïa, però no sabia quin era aquest canvi.

Prenent-s’ho com una simple anècdota, es va acabar de despertar, es va arreglar i va
sortir a fer un volt pels afores d’Estern, la població on s’havia instal•lat. Un poble situat
al peu d’un turó, i era un poble amb molt d’encant, tot i que en Himmel l’havia escollit simplement perquè Estern en alemany significa estrella.

Com que tenia tot el dia per davant va pujar fins a dalt de tot del turó, on podia veure el seu nou poble, i fins i tot, es podia veure la desembocadura del riu que passava pel poble. Es va quedar tan meravellat d’aquell turó, que cada dia pujava fins a dalt de tot per observar aquella bellesa.

Quasi cada dia, per no dir cada dia, que en Himmel pujava al turó li passava alguna cosa estranya, per sort, mai va arribar a ser del tot greu. Des de petites caigudes, d’altres no tan petites, trobar-se algun animal no gaire agradable i haver de sortir corrent, fins i tot, arribar al cim del turó i adonar-se que s’ha descuidat el seu mític quadernet.

Un dels dies que va pujar al turó, quan estava assegut a la seva roca, que ja començava a agafar la seva forma, va sentir com si alguna cosa estigués passant al seu voltant.

Desconfiat per la seva eterna mala sort, va mirar a tots els costats i no va veure res, per tant, va seguir fent les seves anotacions al seu quadernet; un quadernet d’aquells antics que qualsevol dia se li podien desfer les pàgines a les mans. Durant tota la tarda aquella sensació recorria insistentment tot el seu cos. Va ser tan intensa que va decidir quedarse fins que el Sol deixés de fer presència.

El Sol, tímidament, va començar a baixar i a deixar de fer acte de presència. A mesura que menys es notava la llum del Sol, més s’il.luminaven les estrelles. En Himmel, que quasi mai havia observat aquell fenomen, estava tan meravellat que quan el Sol ja no es veia es va quedar parat uns deu minuts observant les estrelles. Entre totes elles, ni ell sap perquè, en va trobar una d’especial, de fet ell va decidir que era especial, perquè no era ni la més gran, ni la que més brillava, ni la més propera, ni la que tenia una llum especial.

A partir d’aquell dia a en Himmel se li va acabar la mala sort, ell es creia que per una dolça casualitat, però no va ser per casualitat, sinó perquè ell creia que aquella estrella li portava bona sort.

Tot i així, un dia dels que es quedavar a mirar les estrelles, es va adonar que la seva estrella ja no brillava, tot trist va pensar que tornaria la seva mala sort. Però a la tornada a casa, va ensopegar amb una pedra i al terra va veure el reflex d’una noia molt bonica.

La noia li va dir que havia baixat des d’aquella estrella per dir-li que ella també elmirava cada dia. Li va preguntar a en Himmel si volia anar-se’n a viure amb ella a
aquella estrella.

No s’ho podia creure.!!!