Sant Jordi, punt de partida - Lluís Santamaria Costa

Sant Jordi, punt de partida - Lluís Santamaria Costa

Per als catalans, la diversitat cultural i lingüística, té un punt de partida entorn la figura del nostre patró Sant Jordi.
No vull dir, amb això, que fora ell el principal motiu, però sí que el podríem considerar com un esglaó d’on partir. La seva valoració i popularitat universal, d’aquell món conegut, durant els temps medievals, precisament quan Catalunya es trobava en el seu apogeu i en la seva expansió militar, política i comercial, poden merèixer aquesta consideració.
Anys i segles han passat ja. Però, aquell detonant d’expansió ha seguit donant peu a que les diferents cultures i llengües foren importades i exportades arreu del món conegut i de l’actual. Catalunya, ha estat sempre ferma receptora de totes elles, millorant-li la seua cultura, enriquida per tantes i tan diferents aportacions, com la regulació, mica en mica del llenguatge, que ha anat solidificant al llarg de la seva història, per conduir-nos fins a una herència afalagadora.
La mar mediterrània i els rius, principalment el nostre Ebre, han estat els veritables canals d’aquesta preiada posició. El comerç i l’industria, han estat uns valedors molt importants per a aconseguir-ho, ja que entorn d’ells s’ha fet possible un altre món, com el de les arts i les ciències moguts pel desprendiment econòmic dels primers.
Aquest anar i vindre, amb forts assentaments dels segons a la pròpia terra, ha mogut en món de l’intercanvi a cotes, actualment, quasi impensables. La gran diversitat de cultures i verbs que, en l’actualitat s’han registrat, fa molt més profund aquest canvi enriquidor de la nostra convivència.
Tortosa, molts anys enrera, considerada com la tercera ciutat de Catalunya, ha aportat, també, molta sava a aquest present, malgrat, ella, hagi perdut preponderància en el conjunt veïnal del país. Però, no hi ha que oblidar que fou on es va enregistrar la primera taula de canvis d’aquell món conegut, degut a l’intens comerç que, des de tots els ports de mar coneguts, tenien la seva arribada a la ciutat per fer corre el negoci de cada una de les mercaderies transportades. Això, per tant, va fer que es produigués un intercanvi constant de tota mena d’activitats, tan culturals com comercials.
La seva valoració fou reconeguda, en els darrers anys de la dècada dels 70, al segle passat, proclamant-la “ Ciutat Cruïlla dels Països Catalans”, títol que ha quedat casi en l’oblit, per una part, per motius polítics, i per l’altra, per la manca de dinamisme dels nostres rectors.
Des d’on considerem el punt de partida, fins avui, han passat uns quans segles que ens han permès enriquir el nostre llenguatge, la nostra cultura i el que tinguéssim una consideració de gent acollidora, distinció que ens ha portat, precisament, aquest continuat intercanvi que al país s’ha enregistrat. Ha estat aquest tan intents que, fins i tot, va arribar un moment que fins la nostra parla va estar en perill. Sortosament, un sacerdot tortosí, ben conegut com el Rector de Vallfogona, gran literat i amic de Lope de Vega, va guardar el més preiat, la nostra gramàtica, amb la qual cosa es va poder tornar a encarrilar el que ha estat sempre, i des de el punt de partida, la nostra llengüa i la nostra cultura.
Tortosa, en tot aquest entramat es un bon exemple de tota aquesta configuració social. El nostre riu, el Riu Ebre, ha estat un veritable canal d’intercanvis, a més de la nostra pertanyença a la Corona d’Aragó, que quelcom va tindre que veure amb els nostres problemes lingüístics, al meu modo d’entendreu, juntament amb el comerç fluvial i de terra, l’entrada de mots aragonesos i castellans, entre d’altres no menys importants, va anar confeccionant la nostra parla, diferenciant-la de la Catalunya de dalt, venint a significar un compromís lingüístic entre el català oriental i el català valencià. Això ens va conduir cap a un lèxic característic del “tortosí” amb un bon nombre de formes conegudes del català central. Un lèxic que té una enriquidora diferenciació entre tots els pobles de les Terres de l’Ebre, degut, precisament, a aquestes diferències castellano-catalano parlants.
Tot aquest aprofundir, de vegades, ens porta a la constant pèrdua que, avui, ens du a la parla acadèmica i la parla popular, la que motiva aquesta pèrdua important de la nostra varietat dialectal.
Resulta, simplement, curiós, el veure com els estrangers, residents a la nostra ciutat, i amb un interès lloable, per integrar-se a la nostra cultura, com aprenen el català amb la parla acadèmica, oblidant la col•loquial, la qual cosa acondeix a empobrir aquesta. Un problema, per a mi, extés a la nostra ensenyança primera, al aprendre el català acadèmic i deixant-nos lo col•loquial de la nostra vivència. Malgrat totes aquestes supostes anomalies lingüístiques, cal dir que la sensibilització cultural i lingüística té camins d’una millora important, una tranquil•la interpretació de futur, que podría ser molt més millor amb el respectes que mereixen les varietats dialectals.
Podríem aportar com a curiós e interessant, que aprofundeix amb aquesta manca de respecte dialectal, referint-nos a la reforma i posta a punt, amb motiu de la transició política i la formació de l’Estat de les Autonomies, del Diccionari de la Llengua Catalana, on els seus realitzadors, consultaren com a font principal els escrits narratiu dels escriptors catalans per aprofundir en la parla del poble llis. No hi ha que dir que la tasca fou molt interessant i positiva. Però es dona la circumstància que des de la Tarragona ciutat, fins a Alcanar, límit de la província tarragonina, no hi van trobar cap narració literària que fou escrita amb català. Problema. Què fer? Solució, buscar a altres indrets de parla catalana molt similars. Així va passar amb el nostre tan conegut “caxel”, l’afamat “berberecho”, l’únic mol•lusc que es pot recollir a les costes marítimes de Catalunya en el seu habitat del Delta de l’Ebre. Al no trobar-hi el mot popular, el mot del carrer, per no haber-hi documentació escrita dels escriptors de la zona, es buscà el simi i va aparèixer de les Illes Balears en un mol•lusc més aparegut del nostre “ratllat”, en més fi i amb el cos de pitxina. Es coneix, a les Illes, amb el mot de “Escopinya”. Solució, van decidir anomenar-lo “Escopinya de gallet”, per diferenciar-ho, degut al membre roig que el sol sortir de les seves valves, sense tindre en conte i consultar-ho a la gent del lloc on es reprodueix aquests molusc. Sortosament, i degut a les nombroses queixes que es van des de la nostra zona, desprès d’un bon temps, es va acceptar la queixa i es va afetgir al diccionari català el nom de “caxel”, encara que mantenint el de “escopinya de gallet”com es sol veure en moltes peixateries en quan disposen de existències.
Aquests es un exemple de la greu problemàtica per la que passen les formes dialectals del nostre ric idioma, motor de la nostra diversitat cultural i lingüística.
Sant Jordi, fou un punt de partida. Sant Jordi és, encara, el nostre punt de trobada. Però, s’hauria de profundir molt més per fer-ho realitat ho , almenys, fer-hi puntes per arribar-hi. Com catalanoparlant, en la varietat dialectal de la nostra terra ebrenca, hem dol la pèrdua, arraconament , del mots APRESSOS, JA DES DE PETIT, I ESCOLTAT DE LA NOSTRA GENT GRAN. I mai a donat que, molts d’aquestos mots, en mantenen amb una puresa grandíssima. Entre mots recordo els de “adesà”, “baluerna”, “birba”, “botana”, “parfat”, “xeruga”, “revoltillades”, “enradada”, “papaterra”, “náquera”, “morrandes”, “enllestir,”, “maçana”.. i molts d’altres amb els que podríem omplir un bon gruix de pagines.
I, aquests, es precisament el legat que ens han transmès els anys i les convivències amb altres cultures, en les que podríem incloure una bona part de les seves variants, com la gastronomia, l’artística, la lingüística, i la més important la del transvasament humà.
I ara, avui, el moviment migratori ens dóna aquesta afavorida oportunitat . Aprofitant-la, aquests punt de partida, el podrem convertit en un punt d’autèntic assaig d’intercanvi cultural i lingüístic.