El pescador de canya - Agustí Masip i Vidal

El pescador de canya - Agustí Masip i Vidal

Vora el riu, com una estàtua perenne, s’aixeca la silueta solitària del pescador de canya; des del matí a la nit, en qualsevol estació de l’any, faci fred o calor, sempre amb la canya a punt, parada al mig del corrent, vora el riu, disposat, aparentment, a pescar alguna cosa, s’hi troba el pescador de canya..
Només la ribera li és pàtria, drecera o camí, totes les altres coses li’n són balderes, sobrants, accessoris; escollit ja l’objectiu, ullada la direcció, ja no cal plantejar-se cap volta enrere, l’horitzó el té al davant clar, folgat i lluent; com si l’esperés per omplir-lo, per gaudir-lo, per fer-lo seu... Té un horitzó d’aigua, ample com el riu, limitat i transparent com el mateix cel que el cobreix, que el vigila a certa distància i amb condescendència tanmateix; lliure per equivocar-se o per penedir-se, a ser simplement ignorant del seu atzer, deixat estar, abandonat a la seva sort; des de la seva posició estàtica es creu lliure del tot, obligat a res; així és el pescador de canya.
Per un observador aliè, li pot semblar un cos sense esperit, un estaquirot palplantat a la ribera sense res a fer, talment un altre àlber arrelat a la vora per xumar plàcidament l’aigua bruta que baixa riu avall perdent-se corrent avall, malaguanyant el temps i el cabal que perd per no voler aturar-se i contemplar el paisatge majestuós i canviant, que sí gaudeix el pescador de canya. No és important per a ell el pensament aliè, la xerrameca gratuïta sense coneixement, sense causa justificada sinó el simple i senzill parlar per parlar de la gent amb poca feina que el contempla des de lluny i vol valorar-ho tot, com si tot hagués de tenir valor.
El pescador ho té clar, no espera res, ni tan sols pescar, observa la natura canviant, li sap els colors i les olors dels dies, de les estacions, fins i tot dels anys que van passant sense que ell ni tan sols se n’adoni, immers com està en la seva contemplació única i intransferible; com dèiem, aliè a les parladuries de la gent desenfeinada que critica els altres per por a ser crític amb si mateix.
Té un posat taciturn; constant i dedicat al seu principal quefer diari, llençar la canya i posar-se a contemplar. No és rebel ni tan sols està fastiguejat de res, només pensa, sempre ja sigui cap cot o mirada perduda en l’aire, sempre pensa, observa, mira i veu passar la vida al seu davant; no ho voldria, però a poc a poc es fa fent l’amo del lloc, ara ja és la seva “posta” aquell lloc, ja ningú no gosa posar-se allí, tothom i al llarg del temps que hi ha estat, l’ha vist cada dia durant molts dies, sempre al mateix lloc posat, altiu, el pescador de canya.
Veu un parpalló voleiant pel damunt del seu cap, entre les branques dels àlbers, entre els oms, confonent-se amb les fulles grisenques i les seves plomes d’un gris esmorteït que li serveixen per volar cel enllà, talment ho fa amb el seu pensament, la seva imaginació que vola també pel cel blavós del paisatge que té sempre al davant, el pescador de canya.
Amb el temps ha après a no gruar per res, sap que el temps de l’espera és el més aprofitat si arriba allò esperat. Estremir-se, només ho fa pels colors vermellosos dels capvespres primaverals o per les olors estiuenques de les farigoles i espígols escampats arreu, arribats dels camps eixuts i polsosos propers, també cercant la frescor de l’aigua poc cristal•lina del riu on està parat eternament, el pescador de canya. Sap que el temps no passa, sinó les coses i les persones passen, però no el temps, que no existeix.