La mansió - Eric Bazán Vidal

La mansió - Eric Bazán Vidal

Hi havia una vegada, dos germans anomenats Àlex i Sara, que estaven molt avorrits. Tenien 12 anys i vivien en una casa normal, el seu pare tenia un treball normal, i no tenien ninguna preocupació, era tot normal. Precisament aquest era el problema dels dos germans, que tot era normal. Mai els hi passava res d’especial, i cada dia passava el mateix. Col·legi, estudiar, fer deures, descansar... Mai passava res interessant.

Un dia, van anar a passejar, i van veure una mansió molt gran, i pel que els hi havien dit, estava abandonada. Per fi van trobar alguna cosa interessant, i van decidir anar a explorar-la aquella nit.

Al amagar-se el Sol, es van dirigir a la casa i es van plantar a la porta. No s’ho van pensar dues vegades, i la van obrir. Van entrar, i van trobar una habitació molt tenebrosa, plena d’aranyes i teranyines. De cop es va tancar la porta i es van quedar a fosques. Els nois , espantats, es van agafar un a l’altre, i estaven a punt de plorar. De sobte, una llum blava va il·luminar tota l’habitació. Era una bola de vindre situada al mig d’una taula. Va començar a parlar.

- Heu estat els elegits per a superar les proves de la mansió – va dir amb una veu molt greu- si les supereu, sereu recompensats amb un gran tresor, si falleu, morireu, d’una manera molt cruel. La primera prova consisteix en respondre una endevinalla. Llestos?

- Sí - van respondre els nois.

-Són tres germans, que viuen en una gran casa. El primer ja ha marxat, el tercer encara no ha arribat i el segon és el que està ara a casa. El segon existeix perquè el primer ha marxat, i el tercer es transformarà en el segon. Qui són aquests tres germans?

Els nois, que se’ls hi donaven molt bé les endevinalles, van respondre immediatament:

-El present, el passat i el futur.

De sobte, la porta que portava a l’altra habitació es va obrir. Del seu interior sol es podia distingir una immensa llum blanca. Van entrar-hi, i la llum blanca va desaparèixer. Allò ja no era una habitació. Estaven en mig d’una selva, i davant seu hi havia un riu. Amb molts cocodrils. Els nois estaven molt espantats. De cop, la veu de la bola de vidre va dir:

Aquesta és una prova física. Teniu que passar per damunt de tots els cocodrils i arribar a l’altra banda del riu, on hi ha un interruptor que us portarà a la següent prova. Els nois espantats, es van posar a plorar, perquè van deduir que allò era gairebé impossible. Al la fi, van decidir intentar-ho. Primer va anar l’Àlex. Va començar a córrer i va saltar tots els cocodrils. Quan va arribar, li va dir a la Sara que no hi havia perill, i la Sara ho va intentar. Estava a punt de passar-se el riu quan es va relliscar i va caure sobre una roca. L’Àlex va anar a buscar una liana ràpidament, i van aconseguir passar la segona prova. Van prémer l’interruptor i va tornar a aparèixer aquella estranya llum blanca. Quan la llum va desaparèixer, va aparèixer en una habitació similar a la d’abans, però no igual, amb la bola de vidre al mig. Aquesta vegada, la prova que tenien que superar era una prova de velocitat mental. Tenien que respondre un problema de matemàtiques en 5 segons. Si no l’aconseguien fer, caurien en mig del riu anterior ple de cocodrils, i aquesta vegada no podrien sortir. La pregunta va ser:

“Quan fan 9253 dividit 2564 multiplicat per 5 sumat al doble del producte?”.

La Sara, que sempre treia 10 a les matemàtiques, va començar a resoldre, i va preguntar:

-Pot donar un nombre decimal?-

-No- va dir la bola-

-Aleshores ja sé la resposta – va dir convençuda la Sara- No es pot resoldre, perquè la primera operació dóna decimal.

-Correcte-

I de cop, va aparèixer una porta. La van obrir, però no va sortir cap llum ni res, però va sortir una habitació tota plena d’or i de corones i de moltes coses més (diamants, plats d’or amb joies...). Els nois van saltar d’alegria. Van estar una estona gaudint del tresor, però es van donar compte de que hi havia una altra porta. La van obrir, i van aparèixer al rebedor de casa seva. Van anar corrents a buscar als seus pares, i els van portar a l’entrada de la casa. Van obrir la porta (no sabem com s’havia tancat) i no hi havia cap tresor. Sol hi havia el carrer que sempre troben quan obrin la porta i els cotxes que l’envolten. Els nois es van prendre una gran decepció.

Es van anar a dormir molt disgustats, quasi plorant. Es van agitar i es van quedar ben adormits, però l’Àlex conservava un diamant que havia agafat per secret, i que sempre conservarà.