Carpe diem - M. Reyes Miró Guerola

Carpe diem - M. Reyes Miró Guerola

“La vida d’un home dura com l’herba, la seva florida és com la dels
camps” ( Salm 103,15).

Quan una persona deixa de tenir raons per viure, té raons per morir.
La vida d’un home de terra seca es llarga, plena de moments difícils ,i paradoxalment, molt fecunda i productiva.
No és casualitat el lloc on neixes i vius. És, sense cap mena de dubte, el millor lloc.
La raó és molt simple: és el que aprens a estimar, estimes i prou.
Nèixer a una comarca com la Terra Alta , abans i ara, és tot un repte de per vida, i és del tot, menys planer.
El paisatge, geogràfic i humà , no ha deixat de ser ni sec, ni esquerp, ni allunyat , ni fred… I no és que no s’hagin fet esforços, no, que se’n han fet, i molts. De vegades, potser desproporcionats , desesperats, inadequats i ferotges.
La gent forta, resistent i ferma , esdevé el factor més potent i més veritable que té aquesta terra. Mai ha parat de lluitar, de defensar, de demanar, de resistir.
Massa temps poques respostes, poques solucions, poc futur. Carpe diem : cal viure el moment i no confiar en el demà.
Si ha calgut s’ ha marxat, per cercar, per avançar, per trobar l’oportunitat, però s’ ha tornat,… i encara es torna.
Per no perdre el lligam, el sentit de la terra, cal seguir mantenint, millorant, i definint-la, més i millor, si es pot o , d’una altra manera si cal.
Una terra eternament oblidada, a la que tothom associa, gairebé exclusivament, pels fets succeïts a la guerra civil espanyola. La memòria històrica.
Com a mínim, amb l’exercici de la memòria s’aconsegueix, evocant-la, que no s’esvaeixi el record del que s’ha viscut, del que va passar allà.
I cal aprofitar, justament això, per anar més enllà, per travessar fronteres , per superar el que no permet crèixer. Hi ha més coses.
Quan la gent viu situacions límit, aprén quins son els propis límits i els propis recursos. No hi ha res més. Cal lluitar, ahir i avui també, per guanyar-se el pà, que inexorablement està en mans de la casualitat . A més, no es pot perdre de vista el fantasma del risc de fracassar, que justament permet desenvolupar l’audàcia i , així, minimitzar-lo.
D’aquesta manera s’ arriba a trobar el sentit del qui i del què.
Molts i molts homes d’aquesta terra van viure la realitat, crua, dura, feréstega, dolorosa i trista, a l’ombra de la por, de la guerra i a les fosques.
Això els va enfortir i els va fer valents, sense por.
Des d’aleshores no han deixat de recordar les certeses del que van viure, i així han aconseguit mantenir la por lluny. Els seus fills, hereus del record, de la memòria, ho conserven amb ells.
Ara, encara que es trenqui el temps, cal recordar, plantar cara i avançar, intensificant cada cop més el present, cada moment. Carpe diem.